Vorja Sánchez, pintor: “Voldria respectar sempre el caràcter salvatge dels animals”
Insectes de tres ulls, peixos amb potes com filferros, ocells amb llargues antenes de pèl... El pintor Vorja Sánchez no dibuixa mai animals reals, en part perquè li semblen massa bells i perfectes i prefereix inventar-ne de nous. Fauna, flora i art han estat sempre el motor de la seva vida, i des de fa uns anys viu en una casa envoltada de bosc que comparteix amb oques, paons, ànecs, gallines, guineus, porcs senglars, fagines, cabirols… i un gos, el D, que s’escapava constantment de casa dels seus amos per esperar Sánchez a la porta de casa, fins que, de mutu acord, van decidir que s’hi quedaria per sempre.
“Sempre he sigut un imant per a tot tipus de bitxos malferits i perduts”, reconeix. Potser per això a les seves pintures ret homenatge a tots aquells animals que apareixen o viuen a la casa i sacsegen el seu dia a dia “per marcar-lo de per vida”. Fa unes setmanes, per exemple, ell i la seva parella van trobar-se una òliba ferida: “Poques vegades m’ha commogut així la presència física d’un animal. Notar el batec del seu cor, la força de les seves urpes, la manera com es reparteix la temperatura en el seu cos”. Tot en ella, diu, era harmònic, equilibrat. “Remetia a la nit, a la serenitat, a la màgia. Em va impactar tant que ja estic començant a pintar-li un homenatge”.
Des de ben petit, Sánchez ha tingut la sort d’haver viscut moltes trobades amb animals que l’han marcat per sempre, i espera seguir tenint-les. De fet, ha viatjat per buscar-les. Per exemple, al tròpic centreamericà va experimentar la selva i els seus extrems: “Si et perds a les seves entranyes, entens l’explosió de vida que hi ha a cada segon, a cada centímetre”, diu. Ara passeja sovint pel bosc recollint detalls dels animals que hi troba. “De sobte comences a percebre un ordre, una harmonia i una repetició de patrons en les formes orgàniques que et fascinen. Això em permet generar fauna i flora de l’imaginari, no m’interessa especialment copiar l’animal”, detalla.
Sigui a milers de quilòmetres o a casa, Sánchez considera tots els animals amb qui conviu sense un sentit domèstic. “Els admiro, ens acompanyem, ens respectem”, reivindica. “Estimo els animals i crec que seria bonic que respectéssim i admiréssim la natura sense tenir-la sempre subjecta a la nostra mirada. Admiro el meu gos i a cada un dels animals amb els quals convisc o veig, però jo soc humà; ni gos, ni au, ni llebre, ni esquirol. En la mesura del possible, voldria respectar sempre el caràcter salvatge dels animals”. Perquè la vida més enllà de nosaltres, diu Sánchez, és més complexa del que sembla, i a ell encara li queda moltíssim per aprendre, per imaginar i per pintar.
