Visca el vi que dona vida a Vilafranca!

Vilafranca del PenedèsEl vi és l’essència de Vilafranca. Fins i tot la festa major, l’altre gran reclam del municipi, té lloc en uns dies clau per a l’elaboració del vi: a finals d’agost, quan comença la verema (dic “comença”, però hauria hagut de dir “començava”: amb l’escalfament planetari últimament arrenca abans). Diuen que cada any per la festa major sant Fèlix, patró de Vilafranca, intercedeix per augurar una bona collita.

Si aneu a Vilafranca no podeu passar de llarg del Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, que és al bell mig de la població, a l’antiga casa-palau dels reis de la Corona d’Aragó. Una de les missions de tot museu és conservar i explicar els objectes que han quedat en desús. En aquest n’hi ha uns quants d’especialment curiosos.

En Xavier Fornos, director del museu, el meu amfitrió, em mostra un canó granífug. “Tenia la funció d’evitar que les pedregades fessin malbé la vinya. Feia càrregues de pólvora que es disparaven a peu de vinya cap al cel. La càrrega encesa arribava a prop del núvol amenaçador i a l’instant n’apujava la temperatura i la calamarsa es convertia en aigua”, m’explica en Xavier. “És un giny inventat a França a finals de segle XIX. Al Penedès es va introduir a partir de l’any 1900”, afegeix. Al costat d’aquest singular canó hi ha una màquina arrencaceps: una estructura metàl·lica de quatre potes amb un volant que estira una cadena que, lligada als ceps, els arrenca amb facilitat. L’arrencaceps va ser molt emprat a inicis del segle XX per arrabassar els ceps que havien mort per la fil·loxera i poder plantar la nova vinya europea empeltada amb peu americà.

Unes quantes sales més enllà hi ha una gran bota de fusta. És ovoide i panxuda, una forma que es va popularitzar quan el comerç reclamava recipients fàcils de manejar, malgrat el seu pes: rodar les botes era una bona solució per moure-les. Sí, la forma és la mateixa que la major part de les actuals, però les dimensions no: aquesta és de mida gegant. “Quants litres hi caben?”, pregunto a en Xavier. “Uns 18 hectolitres”.

“Aquestes botes, anomenades de congreny, van ser utilitzades tant per a la fermentació com per a guardar el vi, des de l’edat mitjana fins a mitjans de segle XX. Com que eren tan grans, els cèrcols no podien ser de ferro perquè s’haurien trencat, ja que la fusta té moviment i es pot eixamplar fins a trencar el cèrcol. Per això els cèrcols que premen les dogues -les fustes transversals que formen les botes- són també de fusta. Congrenyar vol dir prémer. D’aquí ve el nom de bota de congreny. Pel fet de ser de grans dimensions, les botes de congreny s’havien de construir dins del celler. La que tenim aquí, de castanyer, per posar-la en aquesta sala, ens la va haver de desmuntar i muntar un boter vilafranquí: no passava per la porta!”, comenta en Xavier, que, com molts vilafranquins, viu immers en el món del vi des de menut: el seu pare treballava al celler Família Torres.

“Per aquí entrava un vailet a netejar l’interior de la bota, imagino!”, dic, assenyalant l’obertura frontal d’aquesta bota de congreny. “Nens... I persones de totes les edats!”, em corregeix en Xavier. “Era segellada amb una pasta de calç perquè, quan era plena de vi, no s’escolés”, afegeix.

Al final del museu m’entretinc una estona observant un mural de Xavier Nogués d’uns quants borratxos a la vinya. És una il·lustració de caire satíric que decorava una de les parets del celler de les antigues galeries Laietanes de Barcelona a principis de segle XX. Hi llegeixo: “Tres aygues son perdudes: aquelles que hom met en lo vi e aquella qui serveix a batejar jueu vell, e aquella del bany qui serveix a dona vella ”. Sort que aquesta frase tampoc ja no es fa servir.