Víctor Amat: "El més pervers de la psicologia positiva és fer creure que, si vols, els problemes desapareixen"

Barcelona“Soc un troià de l’autoajuda”. Quan Víctor Amat va publicar el seu primer llibre, Psicología punk. Contra el pensamiento positivo y naif, li van preguntar en quina secció de les llibreries creia que havia d’anar: “A la d’autoajuda. Perquè així cada llibre que vengui jo serà un que no vendran ells”.

Amat, que abans de fer-se psicòleg va ser campió de kick-boxing i va tenir el seu propi gimnàs de boxa a Barcelona, s’autodefineix com a psicòleg punk i s’ha especialitzat en teràpia breu, un tipus de teràpia que fixa un màxim de 10 sessions per pacient: “Més que aprofundir en els orígens d’un problema, investigo què està fent aquella persona per intentar solucionar-lo. Molts cops la clau està en provar alguna cosa que sigui gairebé el contrari del que ha estat fent fins ara”. Precisament, el que l’enfronta a disciplines com el coaching són les receptes universals: “La recepta és no tenir recepta. Un cas: si tu a la feina tens un company que és un gilipolles però a la teva vida ja n'has conegut d'altres, segurament tindràs recursos per tractar-lo. Però posem que mai has conegut algú tan tòxic: llavors és possible que no te’n surtis. I la teva solució s’ha de construir”. I posa un altre exemple pràctic: “A una persona que s’angoixa no li pots recomanar que es tranquil·litzi, que no li doni importància, perquè si té dos dits de front, això ja ho haurà provat mil cops. Pots provar de demanar-li... que es posi més nerviosa. I quan vegi que això és impossible, potser s’adonarà que té un cert control sobre aquesta emoció”.

Una figura de Bruce Lee que fa ben bé mig metre reposa en un prestatge de la consulta, enfocat cap a la cadira on deuen seure els pacients, i el Víctor recorre sovint a metàfores esportives, també per criticar el que anomena psicologia naïf: “És difícil baixar d’un ring de boxa sense haver rebut cap cop. I costa recuperar-se. Cada fracàs és una oportunitat, diuen. Bé, si ets un psicòpata sí, però per a la resta del món un fracàs és una patacada, i no ens hem de sentir culpables per estar fotuts un temps. Una de les coses més perverses de la psicologia positiva dels últims anys ha estat fer creure que, si vols, els problemes desapareixen, i que tens dret a la felicitat i al fet que tot et vagi perfecte. La realitat és que una vida feliç és aquella en què més o menys t’apanyes amb els teus problemes”.

Ara està acabant un llibre sobre l’autoestima que es publicarà a la tardor, fruit de les seves experiències a la consulta i a la vida en general. “Sempre ens han comparat per perdre. Que si la teva germana és millor en això, en allò... L’autoestima, al final, és saber vendre’t eficientment. Per això jo el que recomano a la gent és que dissimuli”. Una recomanació que concreta en tres pilars: “No intentis posar tota l’energia en les coses que saps que mai podràs fer bé, perquè llavors estàs perdut. Les coses que saps fer bé a mitges, intenta millorar-les: aquí sí que tens un marge de creixement personal. I, sobretot, intenta exhibir allò que et surt millor. Molts cops no som conscients de com som de bons en algunes coses”.

Molts dels pacients que li arriben últimament a la consulta tenen problemes relacionats amb l’entorn laboral. “Ens han ficat al cap que per ser un triomfador has de ser un líder, una persona extravertida... Però si tots fóssim líders, què passaria? Hi ha molta gent que vol ser una persona que no és i pateixen moltíssim!” I també deixa caure un últim consell d’inspiració futbolística: “A la gent que està angoixada a la feina li recomano que intenti ser més eficient, que triï bé les batalles. Messi estava bona part del partit sense fer res i apareixia just per demostrar que era Messi. I era el millor del món”.