Com ens vam conèixer

“Quan vaig veure el manso despullat vaig pensar que m’havia tocat la loteria”

La història d'amor de la cuinera Maria Nicolau

Quan la cuinera Maria Nicolau parla de la seva parella a les xarxes socials, s’hi refereix com “el manso” per mantenir-ne l’anonimat i perquè “entra dins l’estereotip de manso d’abans”. Aquesta és la història de com es van conèixer. “Jo vaig arribar a Vilanova de Sau per accident i vaig acabar treballant al bar del poble. Les cuineres ens quedem a la gàbia de les feres i no sortim a veure els clients, però un parell de cops al dia jo sortia a la barra a fer un cafè. No sé si tenia una mena de rellotge interior, però sempre coincidíem. El manso és criat al poble i hi ha viscut tota la vida, té aquesta pinta rústica que tant m’agrada a mi: dos metres d’alçada, corpulent… Te l’imaginaries amb una destral i la camisa de llana arremangada”, explica Nicolau.

Quan feia gairebé dos anys que feia de cuinera al poble, Nicolau va sortir a fora a fer un cigarro i se’l va trobar fent una cervesa. “Jo tenia 37 anys i va ser la primera vegada que un home –i mira que he estat amb una pila– em proposava una cita de tota la vida. Amb tota la claredat i sense cap mena de titubeig, va dir-me: “Maria, et vindria de gust anar al cinema i sopar?” Jo vaig contestar alguna cosa com: “Estaria encantada", o "Seria deliciós". Tot molt victorià.

Cargando
No hay anuncios

Així que van anar al cinema i tot va ser fàcil, agradable i senzill. “No era cap pelacanyes, el manso; tenia el seu cotxe, la seva casa, la seva feina d’enginyer… Era un home que no necessitava que el salvessin, un home que es feia càrrec de les seves merdes”, reivindica Nicolau. 

L’endemà de la cita va rebre un whatsapp seu: “Maria, vols que ens anem a banyar a la riera?” Dos dies després van caminar entre bardisses fins a arribar allà on no arriben els turistes. “Jo portava banyador per si de cas realment només volia banyar-se a la riera. Vam travessar tot de corriols i em va portar a unes gorges idíl·liques. Deixo les coses a terra i aquest noi gairebé desconegut, del poble de tota la vida, es queda en pilotes i s’alça allà enmig del paisatge com si fos un Adonis. El vaig veure despullat, amb la corpulència dels quarterbacks, i vaig pensar: "T’ha tocat la loteria, Maria". Ens vam passar el matí nedant i follant a la riera”. Aquell moment, explica la cuinera, va ser el tret de sortida “a dos anys de sexe salvatge sense pausa”. “Va ser una cosa exagerada, no sé què ens va passar. Cada nit el manso venia a trucar a la meva porta i jo l’esperava i ens passàvem la nit fent autèntiques maratons. Tot va ser tan agradable i divertit i sense jocs que, mira, ja portem cinc anys. Cadascú a casa seva, això sí, que l’amor necessita espai i és molt més que la parella. L’amor és ser feliç d’estar viu”, reivindica Nicolau.