Enamorar-se en un hospital després d’un accident greu

Durant bona part de la seva adolescència i primera joventut la dissenyadora Txell Miras havia estat una gran groupie del grup de rock Supergrass. Miras estava captivada pel seu líder, Gaz Coombes, havia anat a uns quants concerts i fins i tot en tenia algun autògraf. Per això es va quedar bocabadada quan, amb 18 o 19 anys, va trobar-se amb l’Ivan a la discoteca Cannonball de Terrassa. “Em va recordar Gaz Coombes: va ser un flechazo. Si no podia tenir l’original, tindria la còpia”, fa broma la dissenyadora. 

L’Ivan era el germà d’un company de classe de Miras i aquella nit van començar a parlar. Poc després de la primera trobada, l’Ivan va tenir un accident de cotxe greu i es va trencar l’esquena. El van haver d’ingressar a la Clínica Guttmann i la dissenyadora va agafar el costum d’anar-lo a visitar. “La nostra relació va néixer en un hospital: d’alguna manera vam ser posats a prova. Primer vam ser amics i al cap de dos anys érem parella”, explica Miras. Ara estan casats i tenen una filla de 12 anys.

En aquella temporada llarga a l’hospital, la dissenyadora va conèixer la persona que hi havia darrere el doble de Gaz Coombes. “La primera atracció havia estat per una qüestió física, però després vam connectar a través de la cultura. Jo estudiava belles arts i ell era un gran cinèfil. A més, vaig descobrir que m’agradava molt el seu caràcter: era i és una bona persona”. 

De seguida van nodrir-se l’un de les passions de l’altre, que també compartien amb un grup d’amics que estava molt unit. “Va ser una època molt xula, de descobriments culturals, de sortir amb el grup  d’amics…”, rememora Miras. 

Aquesta forma de créixer plegats ha continuat amb els anys: “Som un matrimoni i a més treballem junts”, explica la dissenyadora, que detalla que ell s’encarrega de les relacions públiques i les xarxes i ella gestiona la part més creativa de la marca que capitaneja. Treballar amb la parella, assegura, té coses bones i dolentes: “Pot ser dur perquè la confiança fa fàstic, però també és cert que és una cosa nostra i tots dos ens hi bolquem al 100%, cadascú a la seva manera i en el seu àmbit”. “És bonic que hi puguem aportar coses diferents”, afegeix. 

Quan fa tants anys que comparteixes la vida amb una persona, reflexiona la dissenyadora, passes per tot tipus de moments, alguns de més bons i d'altres no tant. “Que hi hagi una bona base t’ajuda a superar les èpoques difícils. No crec que hi hagi cap fórmula màgica per a un matrimoni feliç, però sí que sé que es tracta d’un treball constant”, conclou.