Txarly Brown: "Si els músics no traguessin res en digital, s’arruïnarien cinc persones a tot al món"

BarcelonaTxarly Brown, nom artístic de Carles Closa, ens cita a Ultra-Local Records, una petita botiga del Poblenou on es venen vinils i cassets –sí, cassets– i es fan concerts de petitíssim format sota garlandes de festa major. No es pot demanar més. En un prestatge, just a tocar del Motomami de Rosalía, es distingeix la portada de Super Soul Gitano, l’últim disc d’Achilifunk, el projecte d’experimentació i difusió de la rumba que Txarly Brown impulsa des de fa més d’una dècada. En el seu cas, l’etiqueta de melòman fa de paraigua d’una carrera amb diferents facetes: ha fet de productor i de DJ, ha dissenyat la imatge de molts grups, ha empès en alguns segells discogràfics, té un programa de ràdio i algú li va atribuir el mèrit de ser el paio que més en sap de rumba.

Tot va començar a la Barcelona preolímpica de les tribus urbanes, on l’estil de música que escoltaves et definia més que qualsevol altra cosa. Txarly va triar els sons jamaicans i ho va intentar, sense sort, amb els Dr Calypso: "Vaig cantar en els primers bolos del grup, fins que la noia amb qui sortia em va demanar que no li fes passar més vergonya". Després ho va provar a Skatalà: va fer una prova amb una trompeta del seu cosí que ell no sabia tocar... i la cosa tampoc va funcionar. En canvi, va començar a fer dissenys i il·lustracions per a discos i cartells d’aquells grups i amb el temps també es va convertir en prescriptor, col·leccionista i DJ d’altres estils: soul, funky, electrònica, acid-jazz, hip-hop i, finalment, la rumba, de la qual és un pou de coneixements i anècdotes.

De fet, si alguna cosa el diferencia és la capacitat per investigar, per veure què hi ha darrere de cada so: "Hi ha gent que sap tocar un instrument però no li agrada la música, i gent que li encanta la música i potser no sap tocar-ne cap. A mi quan escolto una cançó el que m’interessa és estirar el fil, saber què hi ha al darrere, quines connexions té amb altres músics o estils". Va ser així, a través d’un amic a qui li havia caigut del cel una col·lecció sencera de rumba, com va descobrir aquest nou món: "Quan vaig sentir alguns discos de rumba dels 70 em va semblar que eren com la música de James Brown però feta aquí". A partir de llavors, va començar a fer proselitisme rumber: "Aquí la rumba sempre s’ha menyspreat perquè el franquisme la va agafar com una icona. A més, hi ha molts músics que no s’atreveixen a tocar-la perquè pensen que és cosa dels gitanos; quan un estil, en realitat, no té raça. Si defenso la rumba és perquè em sembla que és el millor que tenim per exportar: els grans hits mundials que han sortit d’aquí han estat vinculats a la rumba, des del Volando voy de Kiko Veneno fins a C. Tangana".

Txarly Brown també s’hi posa fort quan toca parlar de la indústria musical. La seva passió pel vinil, de fet, és gairebé contracultural. "Un vinil editat als anys 50 continua sonant bé ara, no com l’estafa dels cedés. I és un producte que mai es devalua; per sort això no ho saben a Wall Street", bromeja. Una convicció que acompanya d’una dura crítica a les plataformes de streaming: "La democràcia digital ens va fer creure que els discos físics s’acabarien, però a Spotify per guanyar un euro amb una cançó meva l’han d’escoltar 3.000 persones. Si els músics no traguessin res en digital, si ho fessin només en format físic com abans, s’arruïnarien cinc persones a tot al món. Ara som tots formiguetes treballant per a ells". L’alternativa: els segells independents i la música en directe, com la que ell ha punxat durant molts anys a diferents espais de la ciutat. "La llàstima és que molts cops punxes per a gent que no ho desitja o que pensen que el DJ és el cambrer dels discos", ironitza.

La pròxima parada en la llista de projectes: un recopilatori de folklòriques fent groove.