El truc per no haver de donar la volta entorn d'un canal, convertit en un esport

BarcelonaQuè pots fer quan vius en un país ple de canals i rius? Doncs saltar per sobre les aigües, no? Durant segles, els camperols del nord dels Països Baixos van anar perfeccionant la tècnica per poder moure’s pel territori sense haver de donar la volta buscant el pont més proper o un lloc on l’aigua fos més baixa. Estaven tips de donar la volta per anar a veure amics o arribar el mercat. I així, sense saber-ho, van crear el fierljeppen, un esport tradicional que en llengua frisona vol dir “saltar lluny”. Per sobre d’un canal, cal afegir.

El fierljeppen és especialment popular a Frísia, la regió més al nord dels Països Baixos, on tenen una llengua pròpia, el frisó, i una identitat diferent de la de la resta del país. No és una bona idea visitar Frísia i afirmar que ets a Holanda, de fet, ja que no és cert. I els frisons t’ho recorden quan poden. Frísia és una terra preciosa, molt freda quan arriben els vents del mar del Nord, on fins al canvi del clima la cosa més normal era veure com els canals i els rius acabaven glaçats quan arribava l’hivern. De fet, els millors patinadors sobre gel del món provenen de Frísia, la regió d’on han sortit més campions olímpics en patinatge de velocitat. Quan els canals no s’han glaçat, una manera de passar-los és gràcies al fierljeppen. Costa saber quan va començar aquesta tradició, però els historiadors han trobat proves d’una primera competició a Frísia el 1771, quan dins d’unes festes regionals els millors experts en saltar per sobre dels canals es van citar per veure qui aconseguia saltar més lluny. Però la tradició és més antiga, això segur. Abans els pastors i els caminants saltaven fent servir els seus bastons per ajudar-se, però amb el pas del temps es va perfeccionar la tècnica per poder passar per sobre de rius i canals més grans. La idea era tenir sempre un pal ben llarg als llocs de pas, esperant el viatger. I el que era un gest pràctic per saltar a l’altra banda va acabar convertit en una competició entre veïns per veure qui tenia més traça.

No seria, però fins a mitjans del segle XX quan es van fixar unes normes clares per convertir el fierljeppen en un esport com Déu mana. La perxa sol fer entre 7 i 13 metres. I la part inferior té una mena de plat rodó que permet que el pal no s’enfonsi al fang al fons dels canals. La perxa, de fet, ja és amb la punta dins del riu, esperant el competidor, que arriba corrent. D’un salt s’hi enfila i amb la seva força fa caure la perxa cap a l’altra banda de l’aigua. La idea és anar grimpant cap amunt fins a arribar a la punta, per caure el més lluny possible a l’altra riba. Com si fos salt de llargada, un jutge mesura on cauen els peus per saber quina és la marca aconseguida. Grimpar per un pal en moviment no és gens fàcil. L’espectacle és magnífic, motiu pel qual hi ha gent que es dedica a fer-lo només per entretenir els turistes.

Existeix, però, una federació neerlandesa que organitza torneigs masculins i femenins, amb quatre divisions diferents. I una escola per als menuts, per perpetuar una tradició que s’ha acabat estenent a altres regions dels Països Baixos. De fet, el rècord mundial del salt més llarg és de Jaco de Groot, un noi d’Utrecht. Per als frisons va ser un cop dur veure com el millor salt el feia algú del sud. Actualment hi ha més de 500 persones federades oficialment, la major part als Països Baixos, però unes quantes a Alemanya, ja que una part històrica de la regió de Frísia va quedar dins d’aquest estat. I, coses de la vida, darrerament molts nord-americans s’han apuntat al fierljeppen. La raó? Un programa de televisió d’aventures de la CBS va portar-hi concursants per practicar-lo. I va agradar tant que ara alguns nord-americans s’hi han apuntat.