El tresor de ‘Francisco’ Roig

Vilanova i la GeltrúSom una bona colla, avui, a l’Espai Far de Vilanova i la Geltrú. Hi han vingut tres familiars de Francesc Roig, l’artífex de la col·lecció que visito, de qui enguany se celebra el centenari del naixement (1921-2021): ens acompanyen l’escriptor Màrius Serra -la seva mare n’era cosina-, en Sergi Rigol, net, i en Roc, fill d’en Sergi, per tant besnet, que té uns quants mesets. També hi ha la Blanca Giribet, responsable de l’Espai Far. El museu, situat al costat d’un antic far, és menut però acull una pila d’objectes, tots relacionats amb el mar.

Francesc Roig Toqués, en Francisco -“pronunciat a la catalana, com qui diu Fran 6 Q ”, remarca en Màrius-, va anar-los reunint al llarg de la vida. Hi ha, per exemple, hams de mides diverses, un barco petitíssim fet de pinyols de cirera, eines de mestre d’aixa -Roig va ser-ne aprenent-, una petxina gegantina capaç d’encloure un nadó -el besnet de Francesc Roig ja s’hi ha fotografiat, com ha fet tota la nissaga quan eren petits- i una reproducció en petit format del mític vaixell Bounty [el de la fotografia], que ell mateix va construir a partir dels plànols que es va fer enviar per la productora Metro-Goldwyn-Mayer, després de quedar fascinat de la pel·lícula Rebelión a bordo, amb Marlon Brando.

Un dels elements que em crida més l’atenció és la campana que pertanyia al vaixell en el qual Fran6Q Roig va fer el servei militar, i on va fer de timoner, el “Sánchez Barcáiztegui”. “La tocava en dates assenyalades: el dia de la mort de Colom, del naufragi del Titanic...”, explica en Màrius. És curiós el “simulador de vaixell” que ell mateix va construir per fer sentir als visitants la sensació d’estar navegant. Es tracta d’un ull de bou darrere del qual hi ha un dibuix il·luminat d’unes onades. “Una plataforma amb molles servia per donar moviment a la persona que hi pujava. A més, el diorama de les onades es movia gràcies a unes cordes que ell mateix accionava”, recorda en Màrius. Sembla que algun visitant es marejava i tot quan hi pujaven.

Les peces d’aquesta singular col·lecció estaven molt més atapeïdes quan eren al museu que tenia Roig a casa seva, el Mas Carolina. En Màrius recorda que hi havia un mapa on en Roig havia marcat les coordenades i dates dels naufragis més importants de la història. “Segur que se’ls va desfer a les mans quan van desmuntar el museu per traslladar-lo a l’Espai Far”, diu.

“Hauria volgut ser mariner, però va tenir problemes de salut. No podia anar al mar i va dur el mar a casa”, explica en Màrius Serra, mentre jo vaig observant un munt de potets que semblen medicaments, tots iguals. A cada un hi ha l’etiqueta amb la procedència de cada sorra anotada. Hi ha potets amb sorra de l’illa de Re, del mar de Galilea, de Terranova, de Madeira... i també de llocs més pròxims, com Sant Pol de Mar i Cala Pregonda (Menorca). A primer cop d’ull, totes les sorres em semblen de gra més gruixut que la de les platges de Vilanova. Potser sí que tenia raó Francesc Roig quan afirmava que la sorra de Vilanova és la més fina del món!

“Aquí hi una un milió de grans de sorra”, deia, amb to i cara de convençut, en Francisco, als visitants”. “Vostè com ho sap? Els ha comptat?” “I tant! Els he anat comptant un per un, amb unes pinces, fins a sumar-ne 1.000. I aleshores, amb una balança de precisió, he anat afegint la mateixa quantitat 1.000 vegades”.

“Francesc Roig era també afeccionat a la cinematografia. Va fer uns quants curtmetratges de ficció”, explica la Blanca Giribet. Al museu se’n pot veure algun. Tots somriem veient el curt surrealista que Roig va filmar tot aprofitant una grua que aixecava apartaments, en què un estrafolari faquir fa levitar mitja dotzena de curiosos. “També filmava el carnaval de Vilanova, les obres dels carrers, els temporals...”.

Però la popularitat no li va venir del mar... sinó del riu. A la bassa del Mas Carolina van aparèixer unes carpes, que amb tota probabilitat provenien del riu Foix. “El «meu oncle» va ensinistrar-ne una per fer-la veure a galet d’un porró i menjar en cullereta, i perquè sortís de l’aigua com més millor”, explica en Màrius. “Amb resultats molt discrets”, precisa. “Feia tota una cerimònia que enlluernava els visitants”. “I sempre era el mateix peix?”, li pregunto. “Ell deia que sí, però al cap d’uns anys va arribar a dir que era la seva filla”.

L’espectacle de la carpa Juanita -així es deia el peix ensinistrat- va tenir ressò internacional. Va arribar a tenir 35.000 visitants en un any. Si hagués fet pagar entrada... “Jo era petit, però recordo que hi havia autocars cada dia davant del Mas Carolina”, em diu Sergi Rigol. “L’avi va aprendre francès, anglès i alemany per fer les explicacions als turistes. Bé, en realitat va aprendre les paraules clau que havia de dir”, diu en Sergi.

Al museu actual hi ha una petita mostra dels milers de cartes que va rebre Roig. En una, l’adreça és: “Monsieur Francisco Roig. Miniaturista Naval. Villanueva y Geltrú. Espagne”. Una altra té com a destinatari un dibuix d’un peix bevent d’un porró, amb el nom de “Villanueva y Geltrú (Barcelona). España”. I amb aquestes indicacions el carter ja en tenia ben bé prou!