Ton Lloret: "Abans tothom tenia clar que per prosperar calia anar a les ciutats, ara ja no tant"

BarcelonaEl Ton Lloret és historiador i viu al petit poble d’Argençola, a l’Anoia, concretament al nucli de Clariana, on viuen habitualment 30 persones. Aquesta vivència ha estat determinant per a ell, ja que des que el 2006 s’hi va instal·lar amb la seva família ha estat testimoni de l’abandó que viuen molts pobles petits a Catalunya i de la manca de serveis i infraestructures que pateixen. Per això, quan el 2020 amb la pandèmia i el confinament molta gent va començar a valorar la idea de deixar les ciutats, ell ho va aprofitar per crear el compte de Twitter Repoblem “amb la voluntat d’unir les necessitats dels pobles que busquen gent que hi vagi a viure i de les persones que volen fer un canvi de vida”, diu.

La idea va ser un èxit i ha canviat la vida de molta gent. Com la de l'Imma, el Jaume i els seus dos fills, que després de passar un confinament molt complicat tancats al seu pis de Terrassa van veure un tuit de Repoblem que els va cridar molt l’atenció: el poble de Tuixent, a l’Alt Urgell, buscava nous habitants per salvar l’escola. “Aquesta és una història de gent molt valenta amb final feliç”, diu Lloret, que destaca el valor d’aquesta família que el desembre del 2020 es van instal·lar en aquest petit poblet que està a una hora de la Seu d’Urgell, on tenen tots els serveis bàsics.

Però d’històries d’èxits n’hi ha més, que enguany ha recollit al llibre Repoblem (Cossetània), tot i que ell es treu mèrit. “Jo només busco unir persones i pobles interessats”, diu, tot i que reconeix que també vol “visibilitzar, reflexionar i aportar idees per al món rural que pateix el despoblament” amb el perfil de Repoblem. “Quan vaig començar amb això, ara fa dos anys, ningú parlava del despoblament, era una paraula que s’utilitzava molt poc i ara, en canvi, està en tots els mitjans. Si hem ajudat a visibilitzar-ho, ja estic content perquè el despoblament és un problema molt transversal i que ja tenim ben identificat”. Ell creu que una de les primeres coses que cal fer per lluitar contra aquesta qüestió és “tallar la fuga”. “Fins fa molt poc tothom tenia clar que per prosperar calia anar a les ciutats, allà hi havia les oportunitats i el futur i fins i tot els pares animaven els seus fills a marxar del poble”, destaca. “Això no pot ser i crec que ens n'hem començat a adonar. La pandèmia hi ha ajudat i cada cop més gent té clar que no vol la massificació, la despersonalització o la contaminació de les grans ciutats, que vol un altre projecte de vida”.

Ell i la seva companya ja ho van veure clar el 2006, però “érem els rarots de la colla”, ja que ningú del seu cercle d’amics havia fet un pas com aquest ni pensava fer-ho. Anar a viure a un poble de 30 habitants era una decisió extrema per a molts, però per a Lloret no ho era gens. “En aquell moment vivíem a Igualada i els preus dels pisos estaven altíssims per a una parella jove amb sous baixos, així que vam pensar que venir a viure aquí era una oportunitat perquè podíem tenir una casa que mai haguéssim pogut pagar a la ciutat”, explica. I reconeix que en fa una valoració molt positiva i es mostra “feliç”. Tot i això, admet que una decisió així no sempre és fàcil de tirar endavant i que “no hi ha polítiques adequades per ajudar la gent que es vol quedar als pobles”. És conscient que no és el mateix tenir una idea de negoci al barri de Gràcia de Barcelona que a un poble del Pirineu. “Falten infraestructures, connexions, telecomunicacions i serveis… Sé que en l'àmbit legislatiu és difícil desfer un fenomen que fa 100 anys que passa, perquè tenim un 80% de la població vivint en zones urbanes, però hem de fer canvis a tots els nivells per solucionar-ho”, destaca.