Fàtima Ahmed: “També he hagut de decidir si quedar-me a casa plorant o seguir endavant”

Quan la seva filla va fer 20 anys, la Fàtima Ahmed (Tetuan, 1967) va decidir escriure-li una carta: “Li vaig demanar perdó perquè a vegades els pares no som perfectes”. Es disculpava per no haver pogut estar més temps amb ella, per molt que com a mare soltera intentés arribar a tot. “Vaig aprendre el català a través de la meva filla”, recorda la Fàtima asseguda en una de les aules de l'antiga Escola Massana. Per aquestes classes cada setmana hi passen unes 200 dones migrants per aprendre català i castellà. Les dificultats que va viure la Fàtima amb la llengua quan va arribar a Barcelona el 1995 van fer que tingués especial sensibilitat per les altres nouvingudes i que el 2013 fundés amb Mercè Amor l'associació Diàlegs de Dona.

La Fàtima, que s'ha criat a Ceuta amb sis germans i germanes, explica que durant els primers anys a Barcelona va trobar en l'activisme social una "segona família". El 1997 va començar a treballar professionalment a l'associació Ibn Batuta, on va conèixer la Mercè Amor. Les dues veien que al Raval "no hi havia cap espai femení per a les dones migrants" i que calia un lloc on poguessin crear xarxa. "Vam començar Diàlegs de Dona quan ens vam quedar a l'atur". És a dir, van començar escrivint correus electrònics connectades al wifi de les cafeteries i gastant-se els seus diners en fer fotocòpies al locutori per a les primeres classes. S'havien fixat el termini d'un any com a màxim per aconseguir finançament. El que no s'esperaven és que qui acabés fent de mecenes fos Elsa Peretti, la dissenyadora de les joies Tiffany. "Digues-li sort, digues-li destí. Ens va conèixer pel company de la Mercè, que és dissenyador gràfic i treballava per a aquesta marca". Actualment, la Fundació Nando i Elsa Peretti continua posant-hi diners, però també reben finançament públic.

El perfil de les dones que arriben al Raval ha anat canviant en aquests 10 anys, però el sentiment d'estar "perduda" continua sent el mateix que el de la Fàtima quan va arribar per primera vegada. "He viscut en la meva pròpia pell el sentiment d'estar sense la família; també he hagut de decidir si quedar-me a casa plorant o seguir endavant". Una experiència que li ha permès empatitzar amb les necessitats de les dones a l'hora de treballar la llengua oral i abordar els problemes del dia a dia. "A totes els uneix el desconeixement de la llengua", i això és el que facilita que a les aules, més enllà de l'idioma, també abordin les problemàtiques del dia a dia com el viuen elles. "Barcelona és una ciutat oberta i cosmopolita, però pot ser hostil per a un determinat sector de la població".

Paral·lelament a la feina, la Fàtima ha intentat no perdre's mai cap funció de teatre de la seva filla ni cap reunió de l'AMPA. "Per a mi sempre ha estat molt important estar present a tots els espais", i és una actitud que també treballa amb les dones que acudeixen a l'associació. Moltes d'elles, explica, venen de països amb una cultura patriarcal i no estan acostumades que se'ls demani l'opinió o el consell. "Elles són veïnes i tenen molt a dir sobre el barri, i és necessari que ho diguin". Per a la Fàtima, fer-se sentir també és una manera d'anar posant fi als "tòpics" que la gent pressuposa pel fet de tenir uns orígens determinats, "com si no poguéssim aportar res més". "Que em digui Fàtima i hagi nascut al Marroc no vol dir que hagi de saber fer un cuscús". És per això que haver rebut la Creu de Sant Jordi aquest any per la seva tasca amb Diàlegs de Dona "ha estat molt important", sobretot perquè qui rep el guardó "té nom de dona i cognom musulmà".