Sonsoles Ónega: “L’àvia em lliga a la feina i a la vida responsable”

Assegura que ser de família gallega deixa empremta. Sonsoles Ónega (Madrid, 1977), periodista, corresponsal de Telecinco al Congrés de Diputats i escriptora, ha passat moltes hores a Catalunya en els darrers temps, mentre investigava la relació amorosa entre Frederic Escofet, militar clau en la victòria republicana a Barcelona del juliol del 1936, i la barcelonesa Carme Trilla, per escriure la novel·la Después del amor (Planeta), XXII Premi Fernando Lara. Filla del periodista Fernando Ónega, confessa que la família gallega és “molt supersticiosa” i que ella ha heretat supersticions, un cert fetitxisme i una tendència al dubte: “Tot això fa part de l’ADN familiar. Dubtar, dubto de tot, habitualment començo les opinions amb un «crec que...». En tot cas, crec que no és gens negatiu això de dubtar”.

Els fetitxes

Sonsoles Ónega guarda una capsa amb el material que ha recollit mentre treballava en Después del amor, la seva cinquena novel·la. La capsa, i el que conté, s’ha convertit en un fetitxe per a ella. Hi conserva còpia de tota la correspondència que van mantenir les filles de Carme Trilla amb Frederic Escofet, cartes posteriors a la mort de la mare, que les va abandonar per marxar amb el militar republicà. Hi guarda l’esquela de Carme Trilla, “que mor a Brussel·les i consta com a Mme. Escofet, encara que ell no es va divorciar mai de la primera dona. Ella sí que es va divorciar”. I, segons admet l’escriptora, guarda, “fins i tot a la carpeta de favorits del mòbil, la foto de Frederic i Carme a l’Hotel Victoria de Barcelona”. “Una foto que és un fetitxe per a mi i que he mirat molt perquè conté tots els sentiments forts i irrenunciables que farien canviar les seves vides”, explica.

L'àncora

Una altra foto que no deixa de mirar Sonsoles Ónega és la que il·lustra aquesta pàgina. La té en un dels prestatges de llibres: “Al lloc on escric, on passo més hores”. A la imatge, l’àvia entre Sonsoles i Cristina Ónega, totes dues periodistes. “Necessito tenir aquesta foto a prop. És una imatge que m’ancora. L’àvia ens ancora. Mirar l’àvia em lliga a la feina i a la vida responsable, que és el que sempre vam trobar en ella”.

De Mosteiro

El record d’una meiga que vivia just davant de la casa de l’àvia, a Mosteiro (Pol, Lugo) està encara present en la periodista. “El concepte mal d’ull mai ens ha sigut estrany. A la meiga Virginia la vèiem raspallar-se els cabells a la finestra per llençar el mal d’ull o passejar per la casa amb una espelma damunt del cap. A mi m’ha quedat alguna cosa, de les supersticions. Potser per això sempre porto a la cartera dues castanyes somalles que em va regalar el pare. Diuen que porten sort”. La corresponsal de Telecinco al Congrés admet que també té algunes manies: “He de portar el pinganillo de retorn a la dreta si no vull posar-me nerviosa. I un altre vici que no em trec de sobre és sumar els números de les matrícules durant els embussos. Canto «bingo!» si les dues primeres xifres sumen el mateix que les dues darreres. Suposo que és un recurs per no pensar mentre vaig en cotxe. Això sí, escolto el patró [el pare, Fernando Ónega] a Onda Cero i vaig fent zàping per les altres emissores”.