Sandra Balsells: “A casa em refugio dels llocs d’estiu, plens de soroll”
La fotoperiodista situa el pare com el seu gran referent. Assegura que li va ensenyar “austeritat i a no complicar la vida amb coses secundàries”
La trobem a Barcelona, a casa seva. Per a la fotoperiodista Sandra Balsells, els viatges sovint fan part de la feina. Sobretot, els Balcans -per documentar durant més de deu anys la desfeta de l’antiga Iugoslàvia va rebre el Premi Ortega y Gasset de Periodisme-, però també Israel, Palestina, el Canadà, Cuba, Mèxic, Romania, Moçambic, Haití o, últimament, Sicília. Són totes elles realitats que coneix bé i a les quals sol tornar. “Potser perquè m’he de moure amb freqüència, els meus estius són poc moguts. Solc aprofitar per estar a casa, a Barcelona, i fer aquelles feines per a les quals quasi no tinc temps la resta de l’any, editar fotos, preparar alguna publicació, revisar material, fer arxiu... Disfruto del treball personal, sense presses. A més, amb els anys, m’he tornat una mica particular respecte dels llocs de vacances, no m’agraden. Així que a casa em refugio dels llocs d’estiu, plens de soroll, de gent. Prefereixo tancar-me en el meu refugi de pau i tranquil·litat”, confessa.
HOMENATGE AL PARE
Quan li demanem una foto que representi un moment especial per a ella, Sandra Balsells no dubta: “Amb el pare, segur, amb el pare. Ha sigut el gran referent de la meva vida. Ara farà dos anys que va morir i cada dia el saludo i li parlo. Tenir la fotografia d’una persona que ja no hi és, t’hi manté vinculada”, afirma. Tampoc no dubta a dir que una de les coses més preuades que té són tres anys de gravacions en vídeo de converses entre el pare, Josep Maria Balsells, i el seu germà, al voltant d’una maleta de cartró plena de fotos que són memòria d’infantesa i joventut. “Em vaig preguntar com era possible que tota la memòria d’aquells dos fills de la guerra no es conservés. Així que sí, durant tres anys els vaig fer parlar i els vaig enregistrar moltes hores. Ara ho vaig visionant i per a mi és molt emotiu tornar a escoltar el pare. Voldria fer un muntatge d’uns vint minuts i donar-lo a tota la família. Nosaltres som hereus d’aquesta biografia convulsa, de persones que van néixer amb la guerra i que es van haver d’espavilar molt”. Sandra Balsells fa un homenatge al pare: “Tenia uns valors de gran sensatesa, amb les prioritats molt clares. Als meus dos germans grans i a mi ens va ensenyar una manera de viure amb austeritat, una austeritat vital, i a no complicar la vida amb coses secundàries”.
TORNAR, SEMPRE
Precisament, una de les coses que caracteritzen el treball de Sandra Balsells és la reconstrucció de la memòria. “En fotoperiodisme, la meva feina, els projectes més sòlids són els que has pogut fer amb molt de temps, amb tenacitat. Seguir un tema, perseguir-lo, tornar-hi sempre i veure com evoluciona amb el pas del temps, aquesta és per a mi la manera de conèixer i donar a conèixer una realitat”. Ho va fer amb el treball dels Balcans: tornar-hi al cap d’anys i veure com vivien les persones que havia fotografiat durant el conflicte. “Fa només unes setmanes ens vam reunir a sopar els companys que vam fer Retrats de l’ànima ara fa 12 anys, i ja ens plantegem tornar-hi i, aquest cop, donar protagonisme als fills, els fills de la guerra. Com viuen? Com els ha marcat? Aquesta és la manera que tinc d’entendre i comunicar una història”.