Hi ha una amenaça de sadisme en les vacances, una ombra de buit i perversió que ens crida des del fons de la piscina en un complex turístic. Té a veure amb l’afebliment de la rutina. A la societat actual, la feina o els hobbies han substituït la religió com a mecanisme per donar sentit a les nostres vides. El problema és quan no hem de fer res més que descansar o, encara pitjor, gaudir de descansar. Sense l’embolcall dels hàbits socials, ens trobem sols davant de la Natura.
Això pensava el marquès de Sade, i això filma Albert Serra, que és un Sade cineasta dels nostres temps, i que ahir dijous va presentar Pacifiction, la seva última pel·lícula, per primer cop en sales catalanes, a Mallorca, en el marc de l’Atlàntida Film Fest. L’ocasió em fa doblement feliç, perquè per fi s’ha pogut veure la pel·lícula que va fascinar Canes a les terres de l’Imperi, i perquè totes les tares que el colonialisme francès ha deixat sobre la seva Polinèsia que veiem al film de Serra es poden trobar reproduïdes en una escala més subtil en la dinàmica Península-Balears.
La història de Serra segueix un alt funcionari del govern francès a Tahití que ha de gestionar el rumor sobre possibles proves nuclears a l’illa. A Mallorca no hi ha cocoters, danses tribals, ni restes d’urani; però sí que hi ha pins, ball de bot i aigües residuals carregant-se la posidònia. Serra fa servir el paradís per fer el que ja fa unes quantes pel·lícules que fa, que és mostrar aristòcrates europeus en una espiral de decadència. Ara ens ha canviat els llibertins de les corts franceses del XVIII per buròcrates del XXI, però el problema és el mateix que obsessionava Sade: arribat a un cert nivell de benestar material i sofisticació intel·lectual, les elits comencen a veure la moral com una simple rondalla per domesticar els pobres. L’home il·lustrat arriba més enllà del bé i del mal, i comprèn que no hi ha cap raó per limitar la seva pulsió de poder i plaer.
El més estival de Pacifiction no són les seves imatges sinó el seu ritme: lenta i hipnòtica com hores llargues a la coberta d’una barca. Això compleix la mateixa funció que la narrativa incoherent i repetitiva que Sade feia servir en les novel·les: torturar el receptor. Cinematogràficament, l’any normal es podria veure com una pel·lícula de Marvel, amb els seus objectius, peripècies, èxits i fracassos; mentre que l’estiu podria ser tan estàtic com una pel·lícula d’autor. I si la llibertat de les vacances s’estira fins a l’absolutesa del llibertinatge, podem començar a fer-nos preguntes incòmodes i notar una certa pressió al pit. Per això al costat d’una piscina sempre hi posen un bar.
