Carme Torras: "Els robots no tindran consciència humana"

BarcelonaLes notícies sobre robots sempre produeixen aquella doble sensació de fascinació i por, com les bones pel·lícules de ciència-ficció. Que si Elon Musk anuncia un robot humanoide, Tesla Bot. Que si Google acomiada un enginyer que diu haver despertat una intel·ligència artificial amb consciència. És l’hora de l’amenaça de les màquines? Carme Torras (Barcelona, 1956), una de les grans eminències en robòtica, rebaixa les expectatives i la mirada apocalíptica: "Ja fa anys que hi ha robots amb aparença humana o animal. I fa cinquanta anys que es va crear una intel·ligència artificial que era una psiquiatra, l’Eliza, que tenia converses que semblaven reals. Això els xats ho fan. Però és impossible que els robots adquireixin consciència humana", afirma. I continua: "Si els mitjans i la societat tinguessin més formació en els principis bàsics de la intel·ligència artificial i la seva utilització ètica hi hauria menys pors infundades. A primària i secundària, hauria de ser obligatori". Justament una de les seves novel·les, La mutació sentimental (Pagès Editors), ja està sent utilitzada a nivell universitari a Espanya, als Estats Units (gràcies a MIT Press) i ara també a la Xina per ensenyar ètica de la tecnologia.   

En una època en què parlem amb la Siri, interactuem al metavers, hi ha humans amb implants de tot tipus i els cotxes funcionen sols, potser ja cal discernir quina és la barrera entre la màquina i l’humà. "Què ens fa humans? –planteja Torras–. Tot el que depèn de l’experiència de vida, l’empatia, el caliu, la capacitat d’admiració, les valoracions morals, la creativitat...", enumera. Potser els robots no tenen tot això, però en canvi tenen capacitat letal. ¿Així que les màquines es podrien girar en contra nostra? "En absolut –sentencia–. Ara, sí que poden ser utilitzades per gent que no actuï èticament, i això ja ho estem veient a Ucraïna, on s'està fent servir tecnologia punta contra la població. És molt greu. Però no és la tecnologia, la que és perniciosa, sinó l’ús que en fan les grans corporacions o els governs". I la realitat és que és difícil aturar la investigació en aquest camp, com intenta la comunitat científica amb el manifest Stop killer robots.

Ja fa anys que Torras va decidir enfocar la seva recerca cap a un vessant molt més útil: els robots socials que donen assistència a persones amb dificultats físiques o cognitives. Dissenyen braços que podran péixer, dutxar, vestir o fer llits, a vegades només amb la mirada o els gestos de l’usuari. La idea és que donin autonomia a la gent gran i a persones amb discapacitat. “No haurien de substituir el caliu humà, sinó fer tasques mecàniques o íntimes, per alleugerir els cuidadors i protegir l’exposició dels sanitaris. Això serà una gran revolució”, opina. Però també d’aquests robots se’n pot fer un mal ús, esclar, per exemple si s’apliquen a la cura dels infants. Com seria un nen modelat per robots? “Això sí que és perillós. Els robots mainadera em posen els pèls de punta, gairebé més que els robots militars. Perquè és el moment d’aprendre l’empatia, la tolerància, la sociabilitat, no d’estar amb un robot que fa el que vols. Si deixem de desenvolupar el que ens fa humans, ens robotitzarem nosaltres”.   

Carme Torras, llicenciada en matemàtiques, doctora en informàtica i investigadora de l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC), doble premi nacional d’investigació, ha estat tota la seva carrera una rara avis, com a dona en un món d’homes. “Ser tan singular ha tingut avantatges: pensen que alguna cosa tens i recorden el teu nom. Però també m’he sentit fora de lloc i he pensat que m'estava perdent alguna cosa”, admet. Per això anima les nenes a dedicar-se a la tecnologia, “des de primària, s’hi han d’encaminar, després és tard”. A la UPC i al seu propi grup de recerca les dones no arriben al 20%. “Si només hi ha homes, els robots els programaran els homes i s’adaptaran als homes. El futur és tecnològic. Si les dones no estudien tecnologia s’està fomentant el patriarcat, la masculinització de la tecnociència i renunciant al futur. Les noies no han de tenir por, esclar que en són capaces, i els pares i els professors hi tenen un gran paper. El meu pare va ser crucial per a mi”.