Cada dia hi ha més rics al món. Això passa perquè cada dia hi ha també més pobres. Aquesta sèrie d'estiu, com vau veure al capítol anterior i primer, tracta tant dels uns com dels altres, ja que està dedicada a la piràmide social. Una piràmide és un polígon; amb tot, no tots els polígons són piràmides. Des dels temps dels faraons, la piràmide és el polígon dels poderosos. Per a la resta, el que queda és el polígon sense piràmide i sense res. Fins fa poc, els qui més sabien de polígons, per damunt dels matemàtics, eren els camioners; avui, però, l'estudi dels polígons s'ha vist emparat per la crítica musical. A un ric, la crítica musical no l'importa gaire, perquè tot el que se li diu a la vida li sona igual. Encara que vagin al Liceu (només a les estrenes, però), a Catalunya els rics no ho són per la música sinó pels diners. No només pels seus calés, sinó també pels de tothom. Hi ha dues maneres d'arribar a ric mitjançant aquesta subscripció popular: amb un banc i amb el joc. Nosaltres hem tingut èxit en les dues modalitats. Així, quan parlem de negocis, el que no és CaixaBank és Cirsa. Estalvi i malbaratament. El seny i la rauxa. La nostra condició.
També trobarem a l'origen de les nostres grans fortunes, però, la indústria farmacèutica i la roba de marca. D'aquesta barreja de moda i parafarmàcia en surt la Coca-Cola. Quan algú és molt ric, el primer que fa és adquirir un club de futbol i beure's una coca-cola mirant el partit. Els rics no tenen partit, tenen circumstàncies. Com que les circumstàncies són per definició canviants, els partits dels rics mai no paren de canviar de nom. Del que no canvien mai els rics és de lloc. Cada lloc té les seves regles, tal com s'assenyala al títol d'aquesta sèrie. Per naturalesa, un ric sempre està situat a la dreta. La dreta és l'esquerra del passat. Existeixen, malgrat això, rics d'esquerres contemporànies. Són els que volen que el món sigui millor també per al servei. Actualment, es dona la paradoxa que el ric no vol dir-se de dretes, perquè això fa pobre, ja que cada cop hi ha més pobres votant les dretes. No és que als rics els sàpiga greu el que defensa la dreta, sinó que no volen que se'ls confongui amb la gentalla. Quan s'arrossega el proletariat cap a la dreta neix la ultradreta. Els pobres s'ho prenen tot molt a la valenta, i si fan una cosa la fan sense frau. Sempre que tenim una dreta feble, el seu lloc és ocupat per l'extrema dreta com els crítics musicals s'emparen dels polígons. Als rics, tot això de la música i de la ultradreta tant els fa.
Sembla que els rics vagin vestits tot el dia com els dolents de Colombo, però darrerament fan més la impressió de sortir vestits d'un mercat ambulant. A mesura que els rics volen aparentar ser més senzills, les classes mitjanes es llancen a la sofisticació. Es veu força amb l'ús dels anglicismes per expressar estats d'ànim i situacions socials. Ara mateix, els rics creuen ser els progres i critiquen la resta de la societat per no estar a la seva altura. Un ric és algú que es manifesta als carrers dels pobres per reclamar els seus inalienables drets.
