Un referent intergeneracional

Barcelona“Ho ha escrit en Fontana”, i ja era (i és) suficient perquè qualsevol -historiador o no- dubti abans d’acabar de donar una opinió historiogràfica diferent. I si arriba a ser el cas, haurà revisat mil cops centenars de documents i una extensa bibliografia: n’has d’estar ben segur abans de contrariar un mestre, un títol que d’altra banda ningú atorga, sinó que un mateix l’ha de guanyar... i tampoc no se sap ben bé com es fa.

¿Quan va passar a ser considerat un mestre Josep Fontana? No dubto que si se’l reconeix com a tal és pel seu bon ofici, materialitzat en la seva extensa obra, i també perquè la majoria de grans i reconeguts historiadors catalans actuals en van ser alumnes i aquests ens han traslladat el seu reconeixement.

La nostra generació, i d’altres abans, no l’hem tingut de professor, ni l’hem tractat personalment, malgrat que l’hem llegit, ens n’han explicat tantes coses i hem pogut gaudir escoltant-lo en conferències en les quals, quan l’escoltaves per primer cop, sorprenia que sempre fossin llegides, tot i que posteriorment passaves a valorar aquella lectura sempre dinàmica i plena de referències i anècdotes sobrevingudes i el fet que darrere d’aquell text de Fontana hi havia anys de saber i hores de preparació.

I per tot plegat, però sobretot perquè els seus llibres enlluernen pel rigor i la profusió de referències nacionals, estatals i internacionals; per la lucidesa en les anàlisis i perquè era capaç d’arribar a reflexions universals partint de la particularitat catalana, ha continuat sent un referent de manera continuada per a diverses generacions d’historiadors. I les que queden: els qui som docents en història continuem fent llegir i recomanant els seus llibres i, sortosament, podem recomanar conferències que són accessibles a la xarxa.

Malgrat la distància generacional i vital, enyorarem l’autor de grans obres que durant molts anys seran referència obligada, i el gran historiador de profundes conviccions que no defugia el compromís.