Recorregut pels volcans més espectaculars del món

BarcelonaAra fa gairebé un any que un volcà de l’illa canària de La Palma entrava en erupció. Era el 19 de setembre del 2021, i aquella erupció violenta va omplir les obertures dels informatius durant dies i setmanes. Una erupció destructiva que va canviar la morfologia de La Palma, va destrossar llars, carreteres i pobles sencers i no es va donar per acabada fins al 13 de desembre del mateix any. És la més llarga registrada a l’illa. Durant els mesos que va estar en erupció, aquest volcà, que es va conèixer com el Cumbre Vieja –però que en realitat no va tenir nom oficial fins aquest juliol, quan es va fer una consulta popular i es va decidir que es digués Tajogaite–, va generar un turisme que hi ha qui posa en qüestió.

Un turisme a l’alça

“Hi ha gent que se sent atreta per visitar aquests moments que són efímers, i de vegades és insensat i perillós”, diu Ricard Santomà, vicedegà de turisme d’IQS School of Management de la Universitat Ramon Llull. “La lava, el foc, la roca fosa... És indubtable que veure un volcà en erupció és un espectacle natural únic. També són un punt d’atracció i de curiositat morbosa”, afegeix Joan Martí, professor d’investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i director de Geociències de Barcelona.

El 19 de març del 2021, i un altre cop el 5 d’agost d’aquest any, també entrava en erupció el volcà Fagradalsfjall, a Islàndia. “És molt diferent. Allà no hi ha zones poblades pròximes, és només un espectacle natural –diu Martí–. Per a mi, no hi ha discussió: si tu estàs gaudint d’un espectacle natural mentre algú està perdent tot el que té, és una aberració”. “Els límits per visitar un volcà han de ser el coneixement, la seguretat i el respecte”, afegeix Santomà.

Segons Martí, “el turisme vulcanològic cada cop creix més i s’ha de mirar amb certa preocupació”. Per a Santomà, “aquest punt de risc, de perill i d’experimentar una cosa efímera” és el que fa que atregui cada cop més gent. “És evident que els turistes aporten riquesa, però cal fer-ne una bona gestió i regular el volum de visitants”, afegeix el professor del CSIC.

On veure els volcans més impressionants

Fem un recull dels llocs del món on es poden veure alguns dels volcans més impressionants del planeta. I no necessàriament han d’estar en erupció o tenir activitat:

A la Garrotxa es conserven uns 40 cons, que formen part del rift europeu i són els més recents. Tot i que l’última erupció és del Croscat fa més de 10.000 anys, “encara podem identificar bé els cons, els corrents de lava i material fragmentat”, diu Martí, que també creu que “el que fa interessant la zona és la interacció entre els volcans i l’entorn”.

A les illes Canàries trobem els principals atractius vulcanològics de l'estat espanyol: el Teide, a Tenerife; l’última erupció del Parc Natural del Cumbre Vieja, a La Palma, i el Parc Natural del Timanfaya (amb més de 25 volcans, la majoria encara actius), a Lanzarote. “Però el camp de Calatrava, al sud de Madrid, també promociona el turisme vulcanològic. És una zona amb uns 300 volcans on el paisatge no és tan il·lustratiu com a la Garrotxa, ja que és més sec i no tan visible, però també interessant”, diu Martí.

A Itàlia trobem volcans actius amb activitat constant. A les illes Eòlies, Vulcano té zones actives i Stromboli fa explosions cada mitja hora, i s'hi pot pujar per veure el riu de lava. A Sicília, l’Etna “és ara un volcà força actiu, que ha canviat la freqüència en erupcions, i des de fa uns anys n’hi ha més”, detalla Martí. Al Vesuvi i als Camps Flegreus, a prop de Nàpols, també s’hi poden veure zones de fumaroles i aigües termals.

Amb menys activitat, les illes Cíclades, al mar Egeu, són volcàniques. La més espectacular és Santorini, que va fer una erupció molt gran fa 3.000 anys i està relacionada amb el final de la civilització minoica. S’hi pot veure part de la gran caldera, i just davant hi ha un volcà marítim amb una mica d’activitat. Milos és un bon lloc per veure paisatge volcànic amb coves i illots creats per columnes basàltiques.

Probablement és el paradís europeu del turisme vulcanològic. “És un museu geològic en directe. La geologia sempre té un temps molt llarg, però a Islàndia pots veure en temps real com les plaques tectòniques se separen, zones hidrotermals, zones amb anomalies tèrmiques, volcans actius... És la geologia viva”, diu Martí. Alguns dels volcans més representatius, a part del Fagradalsfjall –actiu ara mateix–, són l’Hekla (considerat el més actiu de l’illa), el Krafla (amb 10 quilòmetres de diàmetre i dos cràters) o el Katla (un dels més poderosos del sud d’Islàndia, localitzat sota la glacera Mýrdalsjökull).

Diversos països com el Japó, les Filipines i Indonèsia es troben dins de l’anomenat cinturó de foc del Pacífic, una zona situada sobre diverses plaques tectòniques i, per tant, plena d’activitat sísmica i volcànica. Al Japó, els més destacats són el Fuji (la muntanya més alta i símbol del país), el Sakurajima (en activitat des del 2017) i el Mont Asama (el més actiu de l’illa de Honshu, la més gran del país). A les Filipines destaquen el Mayon (conegut com el “con perfecte”, és un volcà actiu i amb diverses erupcions destructives que han provocat uns 1.600 morts des del 1616) i el Pinatubo (l’any 1991 va tenir la segona erupció més gran del segle XX). I a Indonèsia, el Merapi (amb activitat freqüent, considerat un dels volcans més actius i perillosos del món), la caldera de Toba (amb 100 km de llarg i 30 d’ample és el llac de cràter més gran del món) i el Bromo (dins del Parc Natural Bromo Tengger Semeru, és molt turístic i té infraestructura per pujar a veure el cràter i els altres volcans del voltant).

L’illa del Nord és una joia vulcanològica. El Tarawera, una gran fissura volcànica responsable d’una de les erupcions més grans del país; el Ruapehu, un dels més actius; el Tongariro i el Ngauruhoe, que formen el paisatge de Mórdor de la famosa pel·lícula El senyor del anells; i la zona de Rotorua, que, com explica el professor Martí, inclou “un camp hidrotermal amb uns paisatges d’alteració geotermal de colors impossibles”, són alguns dels més significatius dels antípodes.

Hawaii és una de les grans icones dels volcans del món i dels Estats Units. El Kilauea és un dels volcans més actius del planeta, “però a l’oest del continent també hi ha la serralada de les Cascades, amb volcans actius, com el Mont Rainier, el Saint Helens, el Mont Hood o el Llac del Crater”, diu Martí. La caldera de Yellowstone és un altre gran volcà de 55x72 km², “amb un paisatge increïble amb guèisers, llacs geotèrmics i fonts termals”.

Un altre punt calent del cinturó de foc del Pacífic. Hi destaca Mèxic, amb infinitat de volcans formant el cinturó volcànic mexicà. El volcà Popocatépetl, molt a prop de Ciutat de Mèxic, és un dels més actius i perillosos en cas d’erupció important. Costa Rica és un dels països de la zona més preparats pel turisme vulcanològic, amb volcans accessibles com l’Arenal o el Poás. A Nicaragua, alguns dels més destacats són el Masaya, de fàcil accés amb cotxe i actualment actiu, i el Cerro Negro, el més jove de Centreamèrica. Guatemala i el Salvador també destaquen per alguns dels seus volcans.

Els Andes formen una altra gran cadena de volcans. Xile és el país amb més activitat volcànica de la zona. Els més significatius són el Villarica, un dels més actius de la serralada; el Licancabur, a la zona d’Atacama, amb uns paisatges espectaculars, o Ojos del Salado, el volcà actiu més alt del planeta, amb 6.893 metres. L’altre país que destaca és l'Equador, amb el Cotopaxi, actiu i un dels més icònics del país; la llacuna Quilotoa, amb un llac de cràter de 250 metres de profunditat, i el Chimborazo, considerat el punt més pròxim al Sol i més llunyà al centre de la Terra.

La zona volcànica africana s’estén des de Moçambic fins a Turquia, amb volcans tan interessants com l’Erta Ale (Etiòpia), amb un llac de lava actiu des del 1980; el Nyiragongo (República Democràtica del Congo), que té el que es considera un dels llacs de lava més voluminosos de la història recent; el cràter Ngorongoro (Tanzània), que és la caldera volcànica inactiva, intacta i buida més gran del món i ara una zona amb gran biodiversitat, i el Kilimanjaro (Tanzània), el pic més alt de l’Àfrica.