Xavier Mas Craviotto: "Hugo Mãe converteix tot el dolor, tota la crueltat i l'abisme en poesia"

Barcelona“Qui no sap perdonar només sap coses petites”. Aquesta és "la frase meravellosa" que tanca La deshumanització, de Valter Hugo Mãe (Rata), el llibre que l'escriptor Xavier Mas Craviotto recomana com a lectura aquest estiu. L'ha llegit durant les vacances, "per terra, mar i aire", a les platges de les illes gregues i albaneses, al ferri i a l'avió de tornada. "Va ser estrany traslladar-me a un lloc tan fred, a Islàndia, mentre al Jònic estàvem a 35 graus", explica el poeta i narrador premi Documenta 2018, que enguany ha publicat la novel·la La pell del món (L'Altra Editorial) i el poemari La llum subterrània (Edicions 62).

De fet, "Islàndia és un personatge més" en aquesta novel·la de "prosa bellíssima", i amb una traducció de Víctor Martínez-Gil, que és "una filigrana", continua Mas Craviotto amb entusiasme, i en subratlla les seves singularitats: "Hugo Mãe converteix tot el dolor, tota la crueltat i l'abisme en poesia, però sense caure en un esteticisme buit o en una banalització autocomplaent. Em sembla que mostra la violència d'una manera molt despullada i amb una veu molt potent". La novel·la d'Hugo Mãe, poeta i narrador portuguès nascut a Angola el 1971, va plena "d'imatges inspiradores i reflexions fondíssimes molt interessants al voltant de la vida, la mort, la poesia, la tristesa, déu, la relació entre individu i comunitat, i també el vincle entre la terra i les persones que l'habiten".

La deshumanització relata la història de la Halla, una nena de 12 anys que perd la seva germana bessona, i com la mort sacseja les seves relacions familiars. D'una desfeta familiar també parla l'última novel·la de Mas Craviotto, La pell del món, i és per això que l'escriptora Laia Malo li va recomanar la lectura. Com a amant de les lletres, se n'emporta amb especial estima aquesta cita: “Diem paraules per sentir que les coses apareixen per primera vegada. Només perquè en parlem per primera vegada. Només perquè mai abans no s’havia fet servir una expressió per a alguna cosa que, al capdavall, no necessita cap expressió. És una mena molt bonica d’amor”.