La síndica de greuges recomana "l'anhel de llibertat" de les protagonistes de 'La trena'

BarcelonaNascudes una a cada punta del món, tres dones es rebel·len contra les cuirasses dels seus destins i les discriminacions que les encadenen pel sol fet de ser dones. Comparteixen el leitmotiv d'apartar-se del camí que tenen marcat per naixement i trobar el seu propi camí. Aquest és l'argument de La trena (publicada en català per Salamandra amb traducció d'Anna Casasses), una de les grans revelacions literàries del 2017 que va catapultar la francesa Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) com una escriptora a tenir en compte, fins al punt que s'ha traduït a una trentena d'idiomes.

En aquest estiu de temperatures tòrrides, la triple història ha estat el refugi literari de la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas (Barcelona, 1949), que diu que s'ha sentit atrapada per la força de l'índia intocable Smita, l'advocada canadenca Sarah i la perruquera italiana Giulia, que comparteixen "la recerca de l'anhel de llibertat", malgrat les diferències vitals i culturals entre elles. El bon regust que va deixar entre els lectors La trena s'ha replicat als escenaris teatrals. Sota la direcció de Clara Segura, l'obra va ser un dels grans èxits de la temporada i, per als que no van tenir l'oportunitat de veure-la, la bona notícia és que tornarà a partir de febrer de l'any vinent al Teatre Goya de Barcelona.

Un altre llibre que li ha tocat la fibra a la síndica és El corazón helado (Tusquets), d'Almudena Grandes, que va morir fa dos anys. L'estiu del 2007, el mateix any de la publicació, Giménez-Salinas es va submergir en les vicissituds de dues famílies protagonistes d'un llibre que retrata "la Guerra Civil espanyola però també el conflicte amb la memòria de les noves generacions", un exercici recurrent en l'autora madrilenya. La novel·la va rebre el premi José Manuel Lara. Tant li va agradar a la síndica que anys després, en unes altres vacances estivals, va aprofitar la parada de l'activitat rutinària per rellegir les 919 pàgines que segueixen Álvaro Carrión, provinent d'una família falangista, i Raquel Fernández, criada per uns pares republicans que van haver d'exiliar-se a França.