Q de QUEFE

Déu-nos-en-guard d’un ja està fet! El tren del quefe (o quefa, que en català oriental sonen igual) ha passat i ja no sembla que hi puguem pujar. O sí? Mira que fins i tot va tenir ús escrit: el mateix Pompeu Fabra recull (el 1923) que surt en un llibre infantil. Que és un castellanisme és indubtable, com també que és de quan els catalanoparlants no sabien pronunciar el so de la j castellana (“el so exòtic j velar”, en diu Fabra): van passar de jefe a quefe igual que de majo a maco. Altres adaptacions que jo he sentit a casa són caraquillo i torró de quicona. D’acord, aquestes tenien poc futur, però l’entestament a substituir quefe per cap ens ha acabat portant a menjar-nos el jefe amb patates. Cap ja vol dir moltes altres coses, no és prou eficaç comunicativament. A l’època ja ho devien veure així, perquè opten per quefe a la traducció d’Els viatges de Gulliver de la Biblioteca Virolet. Esclar que llavors amb prou feines hi havia normativa. Fabra l’estava confeccionant. I a través de les anomenades converses filològiques reflexionava amb els lectors al voltant de temes lingüístics de tota mena. Quan vaig començar a interessar-me per la llengua, vaig demanar a la biblioteca més propera si podia consultar aquestes converses. Em van dir que en tenien una còpia en un magatzem especial i que no podien sortir del recinte, i, de fet, vaig comprovar que no es podien tocar gaire perquè corrien perill de desintegrar-se. Ara tenim la sort de poder-les consultar en paper en noves edicions (gràcies a la feinada de Joan Solà i Jordi Mir) però també en línia, i amb un cercador fantàstic que ens permet recuperar la informació que vulguem de totes les obres digitalitzades del “seny ordenador de la llengua catalana”. Així és més fàcil “no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.

Obres completes de Fabra (versió 2021, IEC i UPF)