Ponç Pons: “Record molt la primera vegada que vaig veure el mar”

És genuí. Vida i obra caminen de la mà de Ponç Pons (Alaior, 1956) com una unitat indissociable. El poeta menorquí, que acaba de veure traduït a l’anglès el poemari El salobre, amb el qual va guanyar el Premi Carles Riba 1996 i que té bona part de la seva narrativa, teatre i poesia traduïts a una vintena d’idiomes, necessita i gaudeix de la Menorca autèntica que reivindica als seus llibres. Escriu sempre a mà, en uns quaderns que li fa una amiga de Barcelona, Marta Canet Aymerich. “Jo escric fins i tot quan no escric, i tot em du a la Poesia”, confessa i remarca la majúscula. Escriu a Sa Figuera Verda, la finca que és el seu refugi: “És el meu Walden, el terreny verge i salvatge on tinc la cabana. Escric envoltat d’animals i, quan es fa fosc, entre espelmes”. No té llum elèctrica a la cabana de fusta. És un lloc i un estat inspiradors per a l’autor d’ Estigma, de Nura, de Pessoanes o de Camp de bard, entre d’altres. “Necessit veure arbres i plantes, sentir-me part de la naturalesa”. Menorca, camp i mar: “M’agrada molt navegar amb Seferis [pel poeta Yorgos Seferis], la meva petita barca, aturar el motor enmig del mar i deixar-me bressolar pel seu silenci, que és diferent al del camp”.

El nen i el mar

De l’estiu, Ponç Pons assegura: “M’agrada especialment la simplificació de la roba i el menjar, les estones de lectura i escriptura, amb el meu gat Van Gogh, sota els ullastres de Sa Figuera Verda, anar a collir figues, les activitats culturals a la fresca, les tertúlies amb els amics al bar Peri des Migjorn i les berenetes-sopar que fem a la petita cala de Macaret”. Sempre a Menorca, viatja a la infància des de la maduresa: “Record molt la primera vegada que vaig veure el mar. Soc d’un poblet interior i llavors no hi havia cotxes ni carreteres. Mon pare va llogar un carro i un ase, i amb la mare i els quatre germans, jo era el més petit, vam anar a Son Bou. On ara hi ha el túnel, aleshores era una gran costa; vam haver d’empènyer el carro fins a dalt. D’allà vaig veure la immensitat i la bellesa del mar que guspirejava. Hi vam fer uns dies solitaris en una cova feliç i fresca del penyal. Tot era llum i alegria. Cremats pel sol, la pell se’ns acabava pelant. Encara avui sent l’olor verda, aspra, de les mates i el cant escandalós, insistent, de les cigales. Mai no he oblidat aquell nen ni aquell paisatge”.

Necessitat i costum

Ponç Pons també associa els estius de la joventut a la necessitat de treballar per ajudar la família i poder pagar-se els estudis. Conta que va arribar a fer dotze feines diferents: fuster, sabater, bijuter, oficinista, noi de supermercat, gasoliner a França... “El pitjor estiu va ser quan vaig treballar, dissabtes i tot, en unes grans cambres frigorífiques a 40 graus sota zero traginant congelats. Hi havia boira i els pulmons ens feien mal. Allò semblava les Memòries de la casa morta, de Dostoievski. Entre aquell fred siberià, vaig acabar d’entendre la literatura russa”. L’escriptor admet que té el costum de “llegir sempre dins el llit, sigui l’hora que sigui, abans de dormir”. I una mania confessable: “No puc escriure amb tinta negra ni amb diners, documentació o res metàl·lic a sobre. No duc (i fa 42 anys que estic amb na Roser!) ni anell de casat”.