Pol Galofre: “La meva identitat ara mateix es defineix per ser pare trans”

BarcelonaL'embaràs de Pol Galofre (Barcelona, 1987) va ser notícia: era un home trans que decidia gestar i fer pública la seva paternitat. Però qui ha passat un embaràs sap que, amb el part, la història només ha fet que començar. Com viu un home trans els canvis físics? Quina relació té amb un cos al qual se li inflen els pits i té desequilibris hormonals? "Uf, ha sigut un viatge. Vaig haver de deixar la testosterona per quedar-me embarassat. De seguida ja veia que el meu cos començava a canviar i em neguitejava perquè no saps quant de temps trigaràs. Et canvia la forma de la cara, la distribució del greix al cos i els pèls: jo tenia pèl per tot arreu i només em queda el de la cara, per sort. Quan em vaig quedar embarassat, tot el neguit va desaparèixer. Estava superfeliç. Ara, el postpart és una altra pantalla".

Les hormones del puerperi es van sumar als habituals problemes amb la lactància –materna, se'ns escapa algun cop–. Això va fer que hagués de prendre's hormones per estimular la producció de llet i es multipliquessin els canvis corporals. Ell, però, arribava aquí després d'anys d'aprenentatges: "Els pits els he odiat. Em vaig fer una reducció amb 18 anys que em va reconciliar molt, però vaig fer servir molts anys samarretes compressores. No em volia fer una mastectomia, perquè no volia passar més pel quiròfan i volia tenir criatures i lactar. Vaig pensar: gestiona-ho. L'entorn feminista ho possibilitava. I he anat trobant estratègies fins a arribar a un punt que me la repampimfla si el senyor que m'atén al súper no entén que tingui tetes i barba". Ara pot donar el pit al carrer, però intenta evitar situacions incòmodes. No va sol a la platja i no va a la piscina. I no tot ho té resolt. "El meu tema és amb la grassor. I òbviament que està vinculat al gènere, perquè deixar d'hormonar-me vol dir engreixar-me. Ha sigut molt dur", explica.

Tenir una criatura també ha fet que es replantegi el rol de pare. "Amb la identitat home mai m'hi he sentit gaire còmode i ara s'hi suma el concepte pare, que té un pes molt gran que jo rebutjo. Soc el cuidador principal i no faig res del que se suposa que fa un pare i moltes coses de les que se suposa que fa una mare, però no em sento matern".

Per no reproduir rols i estructures patriarcals, amb la seva parella han decidit no marcar el gènere a la criatura: "Estem criant-le amb tot el ventall de possibilitats que existeix. No li diem a ningú quins genitals té. La gent curtcircuita, perquè ens relacionem depenent del gènere. Quan veig que le tracten diferent en funció de com va vestidi fa que em reafirmi en la criança no binària. La criatura decidirà quin camí vol triar, si nen, nena, neni o el que vulgui". Creu que així "no tindrà ni la imposició de la feminitat o la masculinitat obligatòries amb tot el que impliquen i tindrà el millor de tot arreu: les cures, l'assertivitat..." També fan servir el llenguatge no binari encara que "els filòlegs s'estirin els cabells": "No pots demanar a una persona no binària que parli en masculí perquè és neutre. No funciona", diu. Com que s'ha trobat amb dificultats pel fet de ser pare trans i compartir inquietuds, ha pensat de crear un espai de criança queer per fer comunitat i que la canalla no se sentin "bitxos raros".

Al setembre en Pol es reincorporarà a treballar al centre LGTBI de Barcelona. Quan fem l’entrevista té clar que anirà deixant la lactància i tornarà a la testosterona. Ara que ja ha gestat, ¿voldrà canviar el seu cos? “No crec que les transicions comencin i acabin. La vida és un camí. Amb 18 anys em vaig anomenar Pol i per a mi aquell és el meu trànsit. Després he viscut molts canvis corporals. Jo vaig decidir que el que feia amb el meu cos era hormonal, és com m’agrada, em sento guapo i bé, i si d’aquí 10 anys decideixo operar-me, ho faré. El cos i el gènere és una qüestió de cada dia. El meu cos no podrà ser el d’abans. I la meva identitat ara mateix es defineix per ser pare trans”.