El poble on competeixen fent rodolar un formatge pels seus carrers

BarcelonaHi ha qui diu que alguna responsabilitat devien tenir els mallorquins, però a Novara di Sicilia no ho tenen clar. Aquí, a l’interior de la província siciliana de Messina, produeixen des de fa segles un formatge anomenat Maiorchino. És a dir, mallorquí. ¿Herència dels anys en què Mallorca i Sicília formaven part de la mateixa corona? Sembla que no. Una hipòtesi diu que el nom deriva de la maiorca, un tipus de blat que les ovelles es cruspien per donar al formatge el seu gust tan particular. Sigui com sigui, els darrers anys els productors d’aquest formatge han iniciat una campanya per donar-lo a conèixer més enllà de Sicília. Ja sol passar, amb els formatges: la gent d’una regió els ha produït sempre així, sense acabar de donar-los valor, fins que un crític gastronòmic de pas se'n llepa els dits. I s’adonen que el poden exportar a mig món, tan bo com és. Al poble de Novara di Sicilia estan tan orgullosos del seu Maiorchino que el fan rodolar pels carrers. Sembla una contradicció, però és un acte d’amor cap al formatge.

Quan arriben els dies de Carnaval, aquest poble perpetua una tradició documentada ja el 1600. De generació en generació, s’ha traslladat la passió per fer rodolar formatges. El coneixen com el gioco della ruzzola. A Itàlia, una ruzzola vindria a ser un disc, de fusta o de pedra, que es fa rodolar. Existeixen molts jocs similars a tot el Mediterrani, però són pocs els pobles on la ruzzola és substituïda per un formatge sencer, aprofitant la seva forma. A Novara di Sicilia s’ho prenen tan seriosament que en el passat aquest joc havia trencat amistats i provocat alguna picabaralla. De fet, s’explica que el joc va començar quan dos pagesos que produïen formatge es van discutir sobre qui el feia millor i els van fer rodolar per demostrar la seva consistència. Es tracta de formatges que cal deixar madurar entre dos i tres anys. I del repte personal se'n va crear una tradició. A Novara di Sicilia, a diferència dels pobles veïns, tenen unes normes molt marcades i uns equips que cada any competeixen entre ells. I com es juga?

Aprofitant que el poble és a dalt d’un turó, la idea és fer rodolar el Maiorchino pels carrers cap a la vall, en un recorregut de dos quilòmetres que porta de la plaça de la Catedral fins a un vell molí. És un joc per equips, amb tres jugadors per banda. La lògica del joc seria similar al golf. Quan et toca començar has de fer rodolar el formatge amb un llançament sense poder moure de terra un dels dos peus. Per aconseguir que el formatge arribi més lluny, la tradició permet utilitzar una corda que lligues al voltant del Maiorchino donant-hi unes quantes voltes. Agafant la punta de la corda, com si fos una gran baldufa, es pot donar més velocitat al formatge. Els llançaments més llargs, si aconsegueixen que rodi pel mig del carrer sense topar amb les parets, poden arribar a ser de més de 250 metres. Un cop el formatge s’atura un jutge marca amb un guix on ha quedat quiet. I el teu company d’equip haurà de fer el segon llançament trepitjant amb el peu aquesta marca a terra. Guanya l’equip que arriba al molí fent menys llançaments. Com que s’hi apunten tants equips, es fan eliminatòries fins a la gran final, un dels actes centrals del diumenge de Carnestoltes. Ara fa uns anys, per cert, es va inaugurar el torneig femení, ja que abans el joc era només cosa d'homes. Si les seves mans també han participat durant segles en la producció dels formatges, ¿per quina raó no podien divertir-se igual?

Quan el joc acaba amb les grans finals, a més, comença la festa amb un àpat amb taules al carrer on es menja pasta amb suc de salsitxa i, esclar, molt formatge. I vi. Que no falti el vi.