Pilarín Bayés: “Ens volien prohibir casar-nos a la tarda per por a orgies”

A una joveníssima Pilarín Bayés li agradava un noi del poble. Per apropar-s’hi va decidir que organitzaria una trobada informal a casa. “El tema s’havia de farcir per dissimular, així que vaig convidar molta gent”, rememora. Un d’ells va ser el Joan Maria, que de seguida li faria oblidar el noi que li havia agradat fins aleshores. “Jo anava a classe amb les seves germanes: a casa seva eren dotze!”. El Joan Maria estudiava tèxtils a Terrassa i al principi Bayés el va trobar “massa xulo”, però al cap d’uns dies ell li va enviar un llibre de Paul Claudel que li va agradar molt i es van fer amics. “Aleshores ell havia de marxar a Galícia a fer les milícies universitàries. Em va dir que li escrivís que estaria molt desvalgut”. 

Van començar a escriure’s cartes, que Bayés tancava sempre amb algun dibuixet. “Una vegada vaig dibuixar-hi el Joan Maria, vestit de soldat i entomant la pluja amb un paraigua. Es va fer un fart de riure: «Els soldats tenen prohibit anar amb paraigua!», em va dir”. 

Quan el Joan Maria va tornar de la mili van començar a festejar. “Ell em va dir des del principi que no tenia pensat casar-se, que fer-ho era lligar-se: gairebé cinquanta anys, vam estar casats!”, explica riallera la dibuixant. El casament, això sí, volien que fos diferent. “Ens casarem a la tarda, sense vestits llargs, i farem un berenar”, van decidir. “Però resulta que l’Església prohibia els casaments a la tarda, i quan vam acudir a la vicaria general de Vic ens van explicar que era una norma de l’Edat Mitjana perquè a la nit hi havia «més risc d’orgies». Li vam preguntar: «Està dient que a casa nostra fem cara d’orgies?»”. El vicari no va dir res, però el tema va arribar al bisbe de Vic, que havia estat professor del Joan Maria. 

“Ens va dir que ens ajudaria, però que havíem de trobar un precedent. I el vam trobar: el cas d’un fill de l’escriptora Mercedes Salisachs: el pobre havia arribat tan borratxo del comiat de solter que havia hagut de casar-se a la tarda”, explica Bayés.  

I així va ser com el Joan Maria i Bayés van tenir el "casament progre” que volien. “Vaig ser molt feliç al seu costat: teníem una complicitat molt bonica. Els marits d’aleshores volien les dones a casa fent bondat, però el Joan Maria no era un marit de l’època. Va aprendre a fer els dinars i s’encarregava dels nens perquè jo pogués voltar per tot arreu amb els meus dibuixos”, explica Bayés. Als vespres, el Joan Maria li llegia mentre ella dibuixava. “Era molt trempat i divertit. Ai, sí, vaig ser molt feliç al seu costat”.