Pescant gambes i turistes

PalamósA les 6.15 h del matí en Lluís i l’Albert (pare i fill, 67 i 34 anys, de Barcelona) ja s’esperen recolzats en una de les parets del Museu de la Pesca de Palamós. Estan impacients perquè arribi Carlos Figueres, el patró de la Bonomar F, una barca de pesca d’arrossegament especialitzada en gambes. Avui passaran el dia amb e ls pescadors gràcies a l’activitat de pescaturisme que es fa en diverses poblacions de la costa catalana i que permet passar una jornada a bord d’una embarcació de pesca. En Lluís diu que ha sigut cosa de la seva dona, que sempre s’assabenta de les activitats que fan i, com que ell és aficionat a la pesca, va pensar que li agradaria. Sense gairebé adonar-se’n ja han embarcat i, mentre es posen la mà davant els ulls per aturar els primers rajos de sol que els enlluernen, en Carlos explica que la puntualitat és molt important perquè totes les barques salpen a la mateixa hora, a les 6.55 h. “Abans un llum vermell donava el tret de sortida i els dies de boira sonava una sirena. Ara tots els rellotges van coordinats”. Els motors es revolucionen alhora i, cada una en la seva direcció, les 23 barques de pesca d’arrossegament de Palamós es posen en marxa.

Fa més de vint anys que en Carlos es lleva cada dia, de dilluns a divendres, a les 5.30 h del matí per ser a les 6 h al moll -excepte els dos mesos de veda, que són a l’hivern-. La vocació li ve de família. “El meu pare, el meu avi i el meu besavi ja pescaven. Jo vaig començar amb 15 anys, vaig estar un any marejant-me i després m’hi vaig acostumar. Ara qui es mareja és ell -diu, assenyalant un dels tripulants-. És el meu nebot, l’Adrià. Només embarca a l’estiu, la resta de mesos estudia a la universitat”. Avui, doncs, són cinc mariners a bord. La resta de l’any quatre. A més d’ells, hi ha en Carlos, el segon patró; en Toni, que s’encarrega del motor, i en Miquel, un pescador. Tots ells, de Palamós, s’han passat mitja vida al mar i una bona part amb la mateixa tripulació. “Estem dotze hores al dia a la barca, de 6 h a 18 h. Passo més temps amb ells que amb la meva dona”.

Mirar el cel per no marejar-se

Mentre els mariners tiren la xarxa a l’aigua, en Lluís i l’Albert es queden a l’interior de la barca per no molestar. “És un moment crític -diu-. Tot ha de sortir bé”. La Bonomar F és una de les barques més modernes de Palamós: dos lavabos, tres cabines amb lliteres i una cuina molt ben equipada. Però a l’interior de la barca el balanceig sembla que s’accentua i fa que augmenti la sensació de mareig. “S’ha de mirar amunt, al cel, si es mira a baix o a un punt fix és més fàcil marejar-se”, ha dit en Lluís en entrar a la barca, però dins la cuina el consell no els serveix. Així que pare i fill intenten distreure’s mirant com els pescadors -que s’han posat una granota impermeable de color groc- van deixant anar la xarxa, que desapareix per la popa a mesura que s’enfonsa a les profunditats del mar. “Exactament baixa entre 600 i 800 metres”, explica el patró. A més de 1.000 no està permès pescar.

9.30 h, hora de dinar

“Voleu dinar dins o fora?”, crida en Miquel (costa molt sentir-lo per culpa del motor de la barca). En Lluís i l’Albert no poden dissimular la seva sorpresa, són les 9.30 h del matí. Els pescadors estan acostumats a dinar a aquesta hora per si després se’ls gira feina. “Així ja ho tenim fet”, diu el mariner. Normalment hi ha suquet de peix, però avui, dilluns, no és possible perquè els diumenges no es va a pescar. El menú, doncs, és verdura i pollastre a la planxa, acompanyat d’allioli. I per beure, un porró de vi. Malgrat la sorpresa inicial, els pescaturistes no diuen que no a res (ni al cigaló de les postres). Mentre els mariners dinen a la cuina, el patró menja a dalt a la cabina, on es passa les gairebé dotze hores de trajecte controlant gràfics i pantalles per vigilar que la xarxa estigui anant pel bon camí.

Explica que arrosseguen la xarxa durant cinc hores a uns 5 km per hora. Quan la recullen tenen el temps just per fer la tria de les gambes abans d’arribar al port. De fet, no fa servir les paraules tirar o recollir la xarxa, sinó calar i xorrar, l’argot mariner, que diu ell. “Els que pesquem gamba ens allunyem de la terra unes dues milles [poc més de 3 km], una mica més que els pescadors de peix”. Tot i que la gamba encara no està en mal estat, en Carlos comenta que el fons del Mediterrani està cada vegada més deteriorat. “De cara a l’any que ve volem canviar la xarxa per una de nova que té menys impacte en el fons marí”, diu.

El projecte de pescaturisme els va bé sobretot per donar a conèixer l’ofici i el seu producte, però de moment no en treuen gaire benefici econòmic. “Són moltes hores i té un preu de gairebé 90 euros, no ho pot fer tothom”. La temporada passada (de maig a setembre) van tenir un total de vint visitants, la majoria locals. “Només ho podem fer a l’estiu. A l’hivern això sembla l’infern. Hi fa molt fred i hi ha mala mar, no ens podem arriscar”.

L’or vermell

Mentre la xarxa és al mar, els pescadors s’estiren una estona, miren la tele o juguen al Candy Crash, menys el patró, esclar. Però avui la tranquil·litat no dura gaire, en Carlos fa saber als mariners que han de xorrar la xarxa perquè s’ha enganxat al fang i es pot trencar. En Lluís, que no s’ha tret la màquina fotogràfica de sobre (com si fos el salvavides que els han posat en embarcar), busca el millor lloc per captar l’instant, i l’Albert prepara el mòbil. Tampoc les gavines es volen perdre el festí, i un grup de quatre o cinc planen sobre la barca. Quantes gambes deuen haver pescat? En Carlos no en té ni idea, diu que normalment pesquen al voltant de 30kg. Després de treure corda, ferro, boies i tot d’objectes, entre els quals s’han quedat enganxats alguns peixos petits, arriba la corona (el final) de la xarxa, amb un gran nombre de gambes. “Or vermell”, que en diuen ells.

De seguida col·loquen un porxo a la coberta. Si a les gambes els toca el sol es tornen blanques. Els quatre mariners, de genolls a terra i amb moviments rapidíssims, classifiquen les gambes segons la seva mida. Entremig sempre hi ha algun escamarlà que els pessiga el dit.

L’Albert mira encuriosit un ermità que li ha donat un dels mariners. I en Lluís observa perplex dos peixos als quals pel canvi brusc de pressió se’ls han inflat els ulls i els ha sortit una bossa plena d’aire per la boca. Tot seguit, amb un bol ple de gambes a la mà, en Miquel anuncia que en farà unes quantes a la paella. Els pescaturistes el miren incrèduls i, en un tres i no res, es troben tots asseguts a la taula assaborint el gust d’aquell or vermell. Quan el plat s’omple de les pells de les gambes, en Carlos les tira al mar. “Les tornem al lloc d’on vénen”, diu, mentre fa broma explicant que un cop van tirar un cap de tonyina que s’acabaven de menjar i el van tornar a pescar. Són les gambes més fresques que en Lluís i l’Albert segurament menjaran mai -el seu preu oscil·la entre els 50 i 150 euros el kg, segons la mida-, però se les mengen en plats de llautó i s’eixuguen els dits amb parracs de roba.

Han passat dotze hores exactes damunt la barca, quan tornen a atracar al moll de Palamós. Cansats i meravellats per tot el que han viscut, i gairebé sense temps ni per acomiadar-se dels pescadors -que corren a vendre les gambes a la llotja-, en Lluís i l’Albert donen un cop d’ull al mercat de peix que hi ha al mateix port. Una dona pregunta “Tot és d’avui?”, mentre un nen al·lucina amb un escamarlà gegant que encara mou les antenes. Són a terra ferma però encara els sembla que noten aquella sensació de vaivé constant, que els acompanyarà fins que se’n vagin a dormir.