Una paraula 'inventada' al dia: sispli, perfa

Vet aquí la bèstia negra de molts catalans: sispli, per si us plau. No cal dir que també detesten amb tota l’ànima i el fetge la forma aglutinada sisplau, perquè segons ens adverteixen angoixats n’impedeix la flexió: si et plau, si li plau, si els plau, etc. Però no estem prenent xocolata desfeta en xicres de porcellana amb el baró de Maldà. Tampoc no veig que rondinin quan diem “Adeu-siau” a la nostra estimada tieta Eulàlia, que tutegem (o tuegem), i des d’aquí saludem càlidament i li desitgem un bon estiu a ella i al tiet Ramon.

Els catalans admirem rendidament la gran capacitat aglutinadora de l’anglès, però no som capaços de traslladar-la a la nostra llengua. Encara ara, escrius sisplau i tot seguit algú t’ho corregeix –i jo m’hi revolto i repto el corrector a un combat de boxa al fang–. El dia que el DIEC accepti sisplau (i tantes altres aglutinacions col·loquials), s’acabarà aquesta lluita lliure filològica, que hauria d’entrar com a modalitat olímpica.

Sispli és una variant anglicitzada de sisplau, innòcua i juvenil –ho diuen sobretot les noies–: “Que em portes un te, sispli?”. Alguns catalans ho detesten perquè ho troben massa acol·loquialat, llefiscós i merdufai. Són els mateixos que després diuen hosti i tranqui sense morir fulminats. D’altres no hi veuen cap mal: “Compra condons, sispli”. Els primers faran bé de no pronunciar-ho mai de la vida mentre que els segons arribaran a casa proveïts d’una capsa d’adminicles elàstics.

Un equivalent de sispli és perfa, que és l’escurçament de per favor. Encara ara molts catalans creuen que en bon català és sisplau i que per favor és un calc del castellà. No és cert. En alguns territoris dels països jaumins –aquells en què Jaume I va regnar gloriosament–, no diuen mai sisplau sinó que només fan servir per favor. Penso en el País Valencià, en Joan Fuster, en Nino Bravo, en Taronges Lola. Per favor ha donat perfa. Tots els mals com aquest.

Suposo que sispli i perfa han sigut impulsats pels castellans porfa i porfi, escurçaments juvenils de por favor. Però això, als meus ulls, no els invalida en absolut. El català i el castellà són dues llengües col·laterals, que tenen danys i de vegades també s’enriqueixen mútuament. El català canvia perquè és viu. Potser arribarà algun dia que els pares catalans diran als fills, exasperats: “Fes els deures, sispli! Que som a 30 d’agost i no has fotut brot!”. I els fills passaran un ou i es grataran l’altre. Com ara.