Fa ben bé deu anys que els joves catalans diuen semat en el sentit de barrut, descarat, insolent. La meva generació fa servir tenir morro i les dues següents, tenir morra. N’hi ha que aquesta morra feminitzada la consideren un crim imperdonable, mentre que a mi em sembla un signe dels nostres temps, tan transsexuals. Quan el morro és molt pronunciat diem tenir un morro que se’l trepitja. Tenir barra és la manera més tradicional. Jo encara he conegut algun senyor provecte que, en veure una noia amb una barra de pa caminant pel carrer, s’hi acostava galant i li deia “Vostè té molta barra” (i no em refereixo a Lluís Permanyer).
Tot es redueix a tenir cara o tenir molta cara, sobretot ampla, gruixuda i amb les barres grosses. Per això diem “per la cara” quan algú porta a terme una acció que exigeix un gran atreviment, sense cap vergonya pel que diran i el que tuitaran. Per la caríssima diuen ara els nois, una altra innovació recent. Quan el meu fill em fa saber “T’he estirat deu euros per la caríssima”, no sé si emocionar-me o castigar-lo.
La cara com a emblema de la poca vergonya. Sempre és una cara impassible, que no s’immuta davant del risc que descobreixin la malifeta o que li retreguin la gosadia, la impertinència. Una cara amb unes bones galtes i una bona barra (tenir bona barra també vol dir menjar molt). Com els botiflers, que se’ls anomenava així per les galtes botides, inflades. O com els bisbes. No és cap secret que un bisbe galtut és molt més ortodox i canònic que un bisbe esprimatxat. Per aquesta raó el cardenal Omella em té tan amoïnat.
Ningú no m’ha sabut aclarir l’origen de semat. Ni els experts de Com ho diria, el portal de Ripoll de l’argot juvenil: Clara Soler, Xavier Mas-Craviotto i Gerard Viladomat. Segons el CHD, semat és directe, descarat: “Quin semat, Diògenes!” També vol dir de gran magnitud o qualitat: “Que semat, el Partenó!” O exagerat, que excedeix els límits: “La Ilíada és molt semada”. Ja que semat només ho diuen i ho coneixen els joves, he optat per exemples que puguin comprendre totes les generacions, incloses les del segle V abans de Crist.
També tenim el verb semar, que vol dir comportar-se d’una manera descarada, insolent: “Sòcrates es va semar un ou quan va tastar la cicuta i va demanar la sal”. Potser tard o d’hora semat desapareixerà sense deixar rastre o bé, chi lo sa, potser deixarem de dir barra i morro i adoptarem semat i semar. No ho hauríem de veure com la caiguda de l’imperi hitita.
