Queterunya és una forma irònica de Catalunya. Tot i que s’escriu força a Twitter, el seu origen és televisiu. A Polònia, l’actor Bruno Oro va parodiar durant anys Artur Mas, el president de la Generalitat. Entre altres tics (“Guapo! Gràcies!”), el parodiat Mas pronunciava Queterunya en comptes de Catalunya. No seria el primer president de la Generalitat que estireganya el nom del país: Josep Tarradellas pronunciava Catunya. Fins i tot des del balcó del Palau de la Generalitat, el 1977. De vegades em pregunto si deia catèpsia per catalèpsia.
Quan el 2016 Bruno Oro es va acomiadar de Polònia, Artur Mas va explicar que la imitació d’Oro l’havia humanitzat i alhora va precisar, una mica pollós, que ell no pronunciava Queterunya. Sobre la humanització, només hem de recordar les primeres imitacions de Mas per part de Toni Albà, també a TV3, en què el parodiava com si fos un creuament de Robocop i una Roomba: mecànic, reiteratiu i metàl·lic. No és perquè sí que TV3 va desar ràpidament aquella imitació a la caixa forta del Titanic. Ara bé, sentint gravacions, crec que Mas pronunciava Queterunya.
El cas és que Queterunya encara ara s’escriu i es diu, amb ironia, en el sentit d’una Catalunya tradicional, rància i catalinoia. Tant és si els agrada com si no: les paraules iròniques ens ajuden a prendre distància de les nostres conviccions i ens recorden que altres individus tenen mirades diferents de la nostra. Per això no vetaria mai castellufo o catalufo, aquesta segona una paraula bumerang de la primera, creada per burlar-se dels militars i funcionaris castellans de la fortalesa des Castell, a Menorca, des del 1802. Ni tampoc la paraula irònica castellana catalino, que emparenta els catalans amb Caterina d’Aragó. Ni nyol ni nyordo, sempre dins d’un registre col·loquial i barroer. Ni catalanor ni castellanor, dues novetats dels últims temps, difoses per l’imperdible Nacho de Sanahuja. Perquè tot plegat també és creativitat lingüística, que ens aporta matisos i ens explica trets de la nostra societat. Per a la convivència i cohesió social, és recomanable que ens tractem com diplomàtics suïssos al ball de la rosa de Mònaco. Per a la riquesa lingüística, no.
Queterunya ens indica que no hi ha res sagrat, que les idees polítiques i nacionals són canviants i discutibles –i farem bé de discutir-les i no refugiar-nos en l’ofensa permanent, com el Zorro–. Perquè, què és una cultura sinó sectors que pugnen per explicar-se, i convence’s, els uns als altres?
