Una paraula 'inventada' al dia: Jo ja soc vellaco
Ja els adverteixo que és un castellanisme –vade retro–, però en català ha arrelat amb un matís diferent, propi. En castellà tenen bellaco, que és malo, pícaro, ruin. Ja ho feia anar Cervantes a començament del segle XVII: “¡Oh hi de puta bellaco!”. Hi de puta és una forma antiga per hijo de puta, que et pot proporcionar una querella per injúries i conèixer de primera mà els argots presidiaris de Catalunya. La vida del filòleg és molt exposada.
A partir del XVII, alguns catalans van adoptar bellaco en aquest sentit. Però al cap dels anys, la coincidència oral de l’arrel bell amb vell va fer que diguessin vellaco en el sentit de tirant a vell. Tota la vida he sentit vellaco en el clos familiar, un àmbit marcat per l’espontaneïtat, la confiança i les amenaces. També l’hi he llegit a Quim Monzó. Com que no és normatiu, s’ha anat erradicant del català col·loquial. Abans es deia més. Tot i així encara se sent.
A Joaquín Reyes, el creador de La hora chanante i Muchachada nui, la RAE li hauria d’erigir una estàtua eqüestre en una rotonda –i jo hi portaria poms de violetes–. Amb els seus espais humorístics, Reyes va donar una vida nova a la llengua castellana, un impuls imaginatiu i sorprenent, a cavall del castellà més ancestral i el més modern i argòtic. Entre altres casos, Reyes va posar en circulació viejuno en el sentit de tirant a vell, antiquat, tronat. Desconec si és un invent seu. Al DLE de la RAE no hi és (hi ha viejurgo, que ho diuen a Hondures entre cop d’estat i cop d’estat). Vellaco seria l’equivalent perfecte del castellà viejuno. Però tot seguit veuran per què el seu èxit és molt incert.
En català la paraula vell ha perdut la partida. Els adults no gosen pronunciar-la, com si fos una ofensa gravíssima, una indelicadesa imperdonable. A Catalunya ningú no és vell. Tothom es conserva molt bé per l’edat que té, inclosa la mòmia del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Tampoc no s’atreveixen a dir-ho dels objectes. Res no és vell, tot és vintage o cuqui. Fins i tot un Garbo rebregat del 1967 és vintage. De Ciutat Vella, n’hi ha que en diuen Ciutat Antiga, com si Barcelona fos Pèrgam.
Els joves han adoptat el costum estúpid –i per res del món voldria ofendre el col·lectiu estúpid– de dir viejo, tenyit de sorna. Els nois barcelonins ho pronuncien amb una u molt marcada, quasi fantasmal. “Velázquez pintava quadres viejos”. Veurem si ho segueixen dient quan siguin vellacos.