Des del 1899, any en què l’industrial Ramon Bonet va començar a guiar –com es deia llavors– el primer automòbil de Catalunya i a tenir panes, els catalans vam començar a usar l’expressió fer benzina: omplir el dipòsit de benzina. La meva àvia, també del 1899, deia fer benzina, i la meva mare, presidenta de les Filles de Maria el 1947, deia posar gasolina. Als anys 90, la ja derrocada presidenta va recuperar el fer benzina de la seva mare. Llegeixo en una obra d’Enric Jardí sobre el 6 d’Octubre, escrita el 1997: “S'aturà en un garatge de la plaça de Lesseps per fer benzina”. Actualment es va recuperant fer benzina, malgrat que el DIEC no l’admet. L’alegria és breu a la casa del pobre.
Alguns vespres de juliol, mentre apedrego els gats –tranquils, no tinc punteria–, em preguntava d’on devia venir fer benzina. Fins que un dia, llegint distretament a la sala d’espera del dentista el Diccionari Esteve-Belvitges-Juglà de 1803, vaig descobrir: “fer aygua: fer ayguada”. Una mica més avall, “fer ayguada: fèr provisió d’aygua las embarcacions”. En aquell instant vaig recordar que jo mateix deia fer aigua d'omplir garrafes d’aigua a totes les fonts imaginables d’Euràsia, un costum que tinc molt arrelat. Per la mateixa raó que omplir garrafes d’aigua és fer aigua, omplir un dipòsit de benzina és fer benzina.
Tota aquesta xerramola és per deixar ben clar que fer, en català, proporciona moltes alegries. No és casualitat que els nens s’hagin inventat recentment una solució àgil i econòmica que es va obrint pas: fer un puny, per donar un cop de puny. “Li vaig fer un puny!”, “Si m’ho repeteix li faré un puny”. De vegades el meu fill se m’acosta i em pregunta: “Eh, tu, fem uns punys?”. Li haig d’aclarir que no soc Hemingway.
El llarg i molt ben construït donar un cop de puny, els nens catalans l’han convertit en fer un puny. Potser s’hi amaga una mica de calc de dar un puñetazo, no ho nego. Però la solució catalana té moltes virtuts: l’ús de fer i la paraula puny com a reducció de cop de puny. També cop de revés va donar revés i no per això van caure les agulles de la Sagrada Família. Fer un puny és nou i caldrà veure si es manté en el temps o bé desapareix. Però la seva possible desaparició no n’invalida l'ús present. Quan els anys noranta, a la feina, fèiem cua en aquell despatxet sòrdid i escarransit per enviar uns faxos, no ens dèiem despectius els uns als altres: “El fax, bah! Quina porqueria! Té els dies comptats!”.
