Oriol Amat, rector de la UPF: “Per als animals no existeix ni el passat ni el futur”
El primer animal que el catedràtic Oriol Amat recorda haver vist quan era petit és un bou. Tenia dos o tres anys, però assegura que aquell moment li va quedar gravat. “Estàvem en una masia envoltada de granges a Sant Just Desvern. Els meus pares es van despistar un moment i jo vaig anar gairebé gatejant fins a l’estable del bou. Aquell animal enorme em va mirar i em va fer una llepada que em va deixar absolutament remullat: vaig quedar tot repentinat”, explica el rector de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que se’n recorda “per la cara d’ensurt de la família”.
Ja de més gran, els seus pares l’havien portat a passejar a la Rambla de Barcelona i li havien comprat pollets i tortugues. Més o menys, aquell va ser tot el seu contacte amb bèsties petites i grosses.
Fins que, ja d’adult, uns amics que tenien un bichon maltès li van explicar com de contents estaven de tenir un gos, i Amat i la seva parella es van animar. “Així és com l’Ona va arribar a la família, i des d’aleshores no hem deixat d’aprendre d’ella”, diu el professor. L’experiència els va agradar tant que, dos anys després, també van adoptar un gat, el Roc. “La gosseta ve perquè li facis carícies. El gat, quan vol, t’autoritza perquè li facis carícies”, riu Amat, que assegura que els dos animals són bons amics i juguen plegats.
Dels seus companys peluts, explica Amat, n’ha tret dues lliçons de vida. “Primer aquesta capacitat que tenen per viure el moment. Per a l’Ona, no existeix el passat ni tampoc el futur -diu-. Quan marxem de casa plora desesperada, gairebé com si fos la fi del món, i quan tornes la felicitat és màxima i et fa unes festes increïbles”. Les persones, en canvi, “estem sempre recordant el passat o patint pel futur”, sovint “sense gaudir del present”. “A l’Ona, per exemple, li encanta posar-se a la meva falda quan sec. Per a mi, és un aprenentatge molt gran veure que sempre deixa tot el que està fent si em veu assegut, perquè allò és el que la fa feliç”, explica Amat.
El segon aprenentatge, diu el professor, té a veure amb les cures. “Quan tens un animal que depèn de tu t’adones que pots fer molt a favor o en contra del seu benestar”, reflexiona, i afegeix: “Passa el mateix amb les persones, pots fer molt perquè siguin més felices. Això m’ha fet veure que tots som éssers molt vulnerables, i que podem influir molt en els altres, sigui en negatiu o sigui en positiu. Sovint no en som prou conscients, i a mi conviure amb l’Ona i el Roc m’ha fet ser-ho més”, conclou.
