Ernest Cañada: "No vivim del sector turístic sinó que el sector turístic viu de nosaltres"

Barcelona“Després de la pandèmia, Barcelona no ha tornat al 2019 sinó al 2014, quan es va trencar el consens social sobre el turisme a la ciutat: tenim un sector desbocat, una saturació de molts espais, increments de preus, i alhora, uns treballadors cremadíssims”. Ernest Cañada es va formar en geografia del treball i del 2004 al 2015 va viure a Centreamèrica, on va veure com convergien dos factors: per un costat la precarietat laboral, una de les seves fixacions, i per l’altre unes dinàmiques d’obertura turística semblants a les que s’havien viscut a Espanya als anys 60 i 70. Quan va tornar a Barcelona, va publicar un llibre molt crític amb les condicions laborals de les cambreres d’hotel, Las que limpian los hoteles (Icaria), que va provocar una certa sacsejada en el sector, i va centrar els seus estudis en tot allò que envolta el turisme i la precarietat. Alerta, per exemple, dels perills que suposa que ara Barcelona presumeixi de captar un turisme “de qualitat”. “Turisme de qualitat és un eufemisme per no dir turisme de rics. Aquest turisme elitista consumeix molts recursos, té més costos mediambientals, i que deixi més diners no vol dir que aquests diners es redistribueixin millor; de fet, és tot el contrari: les feines continuen sent tan precàries que aquest estiu no es trobaven treballadors disposats a fer-les. A més, altres ciutats com Palma o Venècia també competeixen per aquest tipus de turista i al final s’adonaran que no hi ha prou rics per a tothom. És un suïcidi que s’estigui promocionant aquesta idea amb diners públics”. I quina és la solució?

Cañada, que actualment és investigador postdoctoral a la Universitat de les Illes Balears, proposa diversificar l’activitat econòmica a les ciutats, fomentar el turisme de proximitat –“apostar tant pel turisme internacional ens ha fet molt vulnerables davant les crisis”, precisa–, repensar l’organització de l’espai públic i, sobretot, transformar el sector turístic millorant les condicions dels treballadors. “Pensem que el turista no ve a Barcelona per estar en una habitació d’hotel; hi ve perquè en aquesta ciutat passen coses. No és que visquem del sector turístic sinó que el sector turístic viu de nosaltres, literalment.”

La investigació que va fer sobre les condicions laborals als hotels el va portar a escriure un altre llibre sobre precarietat publicat recentment, Cuidadoras (Icaria), en aquest cas centrat en les persones que cuiden la gent gran a la llar, a través de serveis domiciliaris o en residències. Una anàlisi demolidora d’un sector amb molta economia submergida –molt lligada a la immigració i a la llei d’estrangeria– i condicions precàries. En el llibre, els testimonis parlen de sous irrisoris, jornades interminables, esforços físics que desemboquen en dolors i malalties, fins i tot d’abusos sexuals, especialment en el cas de dones que treballen internes en domicilis particulars. “En un context de crisi de cures tan bèstia com el que tenim, i com el que tindrem, res es podrà resoldre sense dignificar les condicions de les treballadores”, explica Cañada.

La vulnerabilitat de les dones que treballen cuidant avis sense contracte és molt gran –“quan un avi malauradament mor, no només perden una persona que aprecien sinó que també es queden sense feina”–, però les conclusions del llibre també són crues pel que fa a les residències, de les quals se n'ha parlat molt arran de la pandèmia. “Moltes treballadores parlen d’escassedat de material i d’unes ràtios que no permeten fer bé la feina. També expliquen que els avis cada cop arriben en pitjors condicions de salut, a causa de les llistes d’espera”, diu Cañada. En el llibre, de fet, es poden llegir relats força durs sobre el que passa en algunes residències, com el de la María: “La sensació és que als avis se’ls aparca, i fa llàstima, però és que les cuidadores no donem per més. [...] I la falta de material... només tenim quatre bolquers al dia per persona”. Un panorama força desolador que Cañada aprofita per donar un toc d’atenció a la societat: “Amb les treballadores d’hotel l’onada de solidaritat de molta gent de classe mitjana o treballadora va ser gran perquè era fàcil construir un relat en què et sentissis poc implicat: les cadenes hoteleres n’eren les responsables. Però la problemàtica de les cuidadores ens interpel·la massa i és temptador mirar cap a una altra banda”.