Carlos Cuevas: "Ningú sap amb qui visc, ningú sap amb qui dormo"

BarcelonaCarlos Cuevas (Montcada i Reixac, 1995) va topar amb la fama interpretant el Biel Delmàs de Ventdelplà amb només vuit anys i una dècada després el fenomen ha estat encara més esclatant, global i multimèdia amb el personatge del Pol Rubio de Merlí. "Quan em van començar a parar pel carrer jo anava amb mons pares i ells frenaven el cop. Els amics actors que van fer-se famosos amb 15 o 16 anys es van passar més, llavors ets altament perillós. Jo no conec la vida sense que em parin pel carrer. Ho tinc molt metabolitzat", afirma.

Suposo que ha proposat de quedar en un bar (La Muriel, a Gràcia) a l'hora que està tancat per estar més tranquils. Amb els anys ha desenvolupat moltes estratègies per no complicar-se la vida: no anar a discoteques, no anar a les festes majors, no penjar imatges a les xarxes en el moment en què és en un lloc i fins i tot demanar als amics que no ho facin per evitar que apareguin fans. "El més preuat que tenim és la intimitat. Jo m'encarrego que allò que se sap de mi sigui fins on jo vull. Ningú sap amb qui visc, ningú sap amb qui dormo", assegura.

Però la fama no ha fet que deixi de compartir part de la seva vida personal i del que pensa a les xarxes. Tinc la sensació que es deixa anar, que no té respostes de formulari. "No he vingut aquí a quedar bé amb tothom, no soc conflictiu però no m'amago de res", diu, declarant-se pràcticament anarquista. "A Hollywood les estrelles han de ser blanques. Jo no vaig de poeta maleït ni enfant terrible, però trobo que el que és blanc és ambigu i el que és ambigu és apolític, i no m'interessa", afirma. Potser no pot decidir el que fa, però sí que té el privilegi de triar entre diferents projectes, amb errors i encerts: "L'objectiu és fer coses que jo veuria com a espectador i que em representin personalment i ideològica. No faria res que vagi en contra dels meus principis o que em faci vergonya, tinc el sentit del ridícul molt fi. Hi ha coses meves que no he vist. Soc molt perfeccionista i a vegades en els rodatges ens falta temps", reconeix.

Seguint aquests principis, a vegades li toca lluitar una mica per semblar una persona normal: "Sí, a vegades sobreactuo la normalitat. Si som una nova generació, hem de ser-ho per a tot, no només per parlar de temàtiques LGTBI, de salut mental i de cures, sinó fent-ho d'una manera que ens representi. Jo ja no jugo a jerarquies antigues i a la sobreprotecció del protagonista. He vist figures autoritàries, que dirigeixen a crits, protagonistes que marquen terreny, i dir que són de la vella escola és un eufemisme", critica.

Un futur prometedor

El Carlos ha fet un tram de vacances i després marxarà a Mèxic. Però el dia que ens veiem ha d'anar a veure els tres primers capítols de la sèrie Smiley, basada en una obra de Guillem Clua, que ha rodat amb Miki Esparbé. "Sempre he tingut la sensació que estava preparat per a tot el que m'ha anat passant. Ara, un protagonista per a Netflix. Lluny de sorprendre'm o espantar-me, penso que és el que toca. Del Barça B passo al Barça A. Com l'Ansu Fati", afirma. Una de les últimes experiències ha estat rodar una pel·lícula en anglès, La piel del tambor, i no para de marcar-se noves fites. Per exemple, fer més cinema. O embarcar-se en l'opera prima d'un director jove. O debutar com a director. "Veig molt moviment, cosa que em fa estar tranquil, motivat i confiat. L'autoestima és vital en la nostra feina, i això t'ho donen la continuïtat, la retribució econòmica i que la gent et feliciti". Ell només ha estat sense feina ni projectes a la vista tres setmanes en tota la seva carrera, i va ser aquest gener. "Vaig veure l'abisme del qual parlen, però és molt diferent si tens un coixí econòmic", assenyala.

Amb 26 anys, no es planteja marxar de Barcelona. Durant èpoques també ha tingut casa a Madrid perquè els rodatges es feien sempre allà, però ara ha sortit dels platós i li posen allotjament allà on roda, sovint a Catalunya mateix. Aquesta tardor es passarà set setmanes a les Canàries i quatre a la República Dominicana. "Podria viure a la Vall d'Aran o a Formentera, però escullo Barcelona perquè és la ciutat que m'agrada, on tinc els amics, i soc rata de ciutat". Tampoc marxaria a Los Angeles perquè sí: "M'agrada treballar amb gent talentosa i més bona que jo. Si això implica treballar amb ianquis, doncs ho faré. Però prefereixo treballar amb Carlos Marqués-Marcet o Àlex Rigola que en un blockbuster ianqui qualsevol". Tot i que citi Rigola o Julio Manrique, i que sigui un espectador teatral assidu, tornar a treballar-hi no entra dins els seus plans per una qüestió logística: els contractes per a les sèries es poden prorrogar any rere any, si funcionen. "Jo faig sèries però no miro sèries, l'última va ser Antidisturbios fa dos anys. Soc molt inquiet i mantenir l'atenció deu capítols em costa. Jo miro pel·lis, vaig al teatre i llegeixo. Tinc moltes ganes de fer cinema. El que més miro i m'encanta és el cinema d'autor on tothom parla fluixet, però esclar que em sembla bé el cinema comercial: he vist Elvis i m'ha flipat.

El projecte de tenir fills li queda lluny, encara que per generació els seus amics comencin a ser pares: "Ni m'ho plantejo. Si passa, queda moltíssim. I crec que hi ha molts nens sense pares al món, no tinc la necessitat de reproduir-me genèticament. A mi els nens m'encanten, sempre he dit que vull ser pare de molts nens, i ara estic entenent que vull ser tiet".