Nines per a les nenes i soldadets per als nens

Barcelona. “Las niñas que juicio tienen con Muñecas se entretienen”. Ho llegeixo en una làmina titulada “Juegos de la infancia ”, que conté dibuixos d’una pila de jocs de fa temps. Aquesta làmina es mostra a la Sala de les Diversions del Museu Frederic Marès, situada a les golfes d’aquest equipament del Barri Gòtic. Forma part dels espais que Frederic Marès (1893 -1991) en deia Museu Sentimental.

Sostenir que hi ha joguines per a nens i joguines per a nenes és certament antic... però no del tot, perquè avui encara hi ha qui, incomprensiblement, ho defensa. Sí que han quedat completament obsolets personatges com la maja, la institutriz, el lacayo... que veig dibuixats en una altra làmina de “Personajes de teatro. Época actual ”, i el català de l’època del popular dramaturg Serafí Pitarra (1839-1895): “Si us plau per forsa. Proverbi en dos actes, en vers y en catalá del que ara’s parla, original de D. Serafí Pitarra y posat en solfes per D. Anton Gordon”, llegeixo en un cartell.

I, per descomptat, forma part del passat la figura d’un mestre que renya un nen agenollat, amb una gorra que té orelles de burro, per ridiculitzar-lo. Aquesta parella -mestre i alumne, amb un pupitre- són un dels prop de quinze autòmats que es troben a la Sala de les Diversions. “Tots funcionen. Lluís Ribas, conservador del Museu dels Autòmats del Tibidabo, en va fer una excel·lent restauració”, diu l’Ernest Ortoll, conservador del Museu Frederic Marès, que em fa de guia. L’Ernest posa de manifest que “els autòmats fan els mateixos moviments que feien quan els van crear, i això que alguns tenen cent anys o més”.

M’entretinc una bona estona observant com un pallasso s’aixeca sobre una cadira i es posa completament horitzontal. Aquest pallasso equilibrista és una de les peces més apreciades de la magnífica col·lecció d’autòmats del museu.

“Recollint els objectes d’aquest espai, penso que Frederic Marès volia evocar la infantesa burgesa dels seus avis”, diu l’Ernest Ortoll. Conegut sobretot com a escultor, Marès va ser també un gran col·leccionista. El seu pare, nascut al Port de la Selva, funcionari de duanes a Portbou, havia creat la revista El corresponsal del coleccionista, explica l’Ernest. “Frederic Marès tenia síndrome de col·leccionista; fins i tot en algun moment de la seva carrera artística va arribar a dir que feia escultures per fer diners per poder col·leccionar, entre altres coses, escultures”, comenta l’Ernest mentre observo uns quants velocípedes (les primers bicicletes, amb la roda davantera enorme i la de darrere molt petita). Circular amb aquestes bicis amb seient minúscul devia ser incomodíssim. I pujar-hi sense ajuda, una quimera.

Es diu que la infantesa ha desaparegut, entre altres coses perquè les criatures de seguida juguen als jocs adults (i a fer d’adults). ¿Era infranquejable, temps enrere, la frontera entre joc infantil i joc d’adult? Suposo que no. Hi penso veient els teatres de paper d’aquest recinte. N’hi ha de muntats en mobles fets a mida, i també en làmines per retallar. “En unes quantes ocasions grans i petits devien fer pinya, per muntar-los o per fer representacions”, comento a l’Ernest Ortoll.

“¿Et porten algun record d’infantesa, els jocs d’aquesta sala?”, li pregunto. Passa uns instants rumiant una resposta. Veient-lo pensatiu, li dic: “En tenies algun, dels que hi ha exposats?”. “Sí, el joc de l’oca”, em respon.

A casa passàvem bones estones amb el joc de l’oca. Encara el tinc desat en un armari, amb tots els jocs de taula, però fa anys que no el traiem. Els jocs que fan pensar l’han arraconat.

Si tot el que es mostra en aquest espai, tant a l’Ernest com a mi -que tenim més de 50 anys... i menys de 60- ens queda lluny, m’imagino que als que són encara més joves, habituats a jugar amb pantalles, els deu semblar un món antiquíssim. Per això convé conservar-ho bé.