Una paràbola del nostre temps: les abelles de Cranach

A causa de la sequera, les abelles cada vegada han d’anar més lluny per trobar aliment. La manca de pluja ha afectat greument la floració de bona part dels prats habituals on aquestes trobaven el seu rebost alimentari. Al mateix temps, l’arribada de la vespa asiàtica manté els ruscs en un estat d’astorament constant: la vespa invasora vola per sobre dels bucs, i quan ixen les abelles exploradores, aquesta els dona caça, les decapita, les trosseja i es queda amb el tòrax, que és la part més nutritiva. D’aquesta manera, les abelles no s’atreveixen a abandonar el rusc: fora senten la remor amenaçadora de l’invasor, el rum-rum de la mort, com un helicòpter ominós.

M’imagine la por a dins del rusc, com si es tractara d’una versió entomològica de la pel·lícula A cegues, amb la valenta Sandra Bullock defensant la seua progènie. No tenen aliment i fora del refugi hi ha un monstre que les persegueix sense misericòrdia. Un nouvingut, temible i destructor. A més, no tenen aliment prop, i cada vegada han d’anar més lluny, amb el risc de ser depredades per les vespes o també pels abellerols. Aquests darrers també fan grans matances: com que tampoc troben altres insectes a causa de la sequera, els ruscs s’han transformat en un dels pocs llocs segurs per aprovisionar-se d’aliment. I així, les abelles exploradores potser esquiven la vespa asiàtica, però cauen tot seguit en poder dels abellerols, de vol ràpid i prodigiós, i que arriben a caçar, en època de cria, fins a quatre-centes abelles diàries. 

Intente imaginar-me el ball de les abelles a dins de la colònia, indicant on es troba la font d’aliment. En un article publicat a la revista Science, s’explica que les abelles aprenen de les més veteranes, que els ensenyen a ballar adequadament. És a dir, les abelles porten en els gens l’instint del ball, però necessiten aprendre’l, com també s’esdevé amb els ocells i el seu cant, i d’aquesta manera aquell coneixement cultural passa de generació en generació. El dia que no hi haja més abelles veteranes, perquè les hagen mort les vespes asiàtiques o els abellerols, les abelles novelles no sabran “ballar”, és a dir, no sabran parlar l’idioma de la colònia i no podran trobar l’aliment necessari per sobreviure.

Tot és profundament complex i angoixant. En la cultura nòrdica, les abelles tenien un simbolisme ambivalent, si no negatiu, pel contrast entre la dolçor de la mel i l’amargor de les seues fiblades. Per això, el pintor Lucas Cranach, en Venus i Cupido, el lladre de mel (ca. 1537), va triar aquesta temàtica en un moment en què la propagació de la sífilis a Europa era molt important. El paral·lelisme entre les picades de les abelles després de tastar la mel i el contagi veneri després d’una aventura amorosa era molt alliçonador: la sífilis és una malaltia de transmissió sexual i es podria dir que agafada a conseqüència de les fletxes de Cupido. 

I, en certa forma, el quadre de Cranach encara és una paràbola vàlida per al nostre temps. De la mateixa manera que les abelles piquen el golafre Cupido, també haurien de castigar la humanitat per la seua avarícia, que està portant el món a la destrucció. Perquè aviat arribarà el dia que no sentirem més la bonior llunyana de les abelles. I viurem en un món fosc i silenciós.