Penny Jay: "Al món de la comèdia hi ha molta gent amb depressió"

La Sara García (Penny Jay a les xarxes i a l'escenari) és incapaç de recordar el primer cop que va pujar a un escenari: “Estava dissociant, no recordo ni el monòleg que vaig fer”. Tampoc és capaç de recordar amb claredat els últims cinc anys, des que va fundar Riot Comedy, un xou d’humor fet només per dones. “És el que té la depressió i la dissociació, que et crea uns buits mentals dignes d’haver sortit de festa a Razzmatazz”.

Si va ser abans la depressió o l’humor, no sap dir-ho. Quan va crear la Riot tenia 27 anys i acabava d’aconseguir el seu primer contracte estable en una agència de publicitat a Madrid, però se sentia molt angoixada: “Per la impossibilitat de desenvolupar la meva vida, per arribar a final de mes ranquejant per poder pagar el lloguer de l’habitació, per anar de pis en pis”. “Podríem dir que tenia una depressió mil·lennial típica”. La feina només era una manera d’anar pagant factures, i va buscar en l’humor una manera de desfogar-se. Un “hobby” que es va convertir en el seu treball actual al capdavant de la Riot, o com diu ella: “En el meu malson i la meva salvació”.

Quan assistia com a públic a les diferents sales de comèdia de Madrid sempre havia de veure desfilar sota el focus homes amb els mateixos acudits i discursos que “no fan gràcia”. “Que dediquis el teu monòleg a queixar-te i dir-nos putes no em ve de gust, ja he sentit Bertín Osborne aquest matí criticar les dones, no cal que m’ho repeteixis”. García explica que el món de l’humor era, i encara és, un sector molt masculinitzat, “i qui digui que no, o està cec o menteix”. “Segueix havent-hi moltes dificultats perquè siguis acceptada dins d’aquesta indústria. Com més mainstream sigui l’espai, més normativa has de ser físicament”. Fins que la Sara no va crear la Riot, no va atrevir-se a posar-se davant d’un micròfon.

Aconseguir la primera sala on actuar no va ser difícil; les següents, sí: moltes sales ni tan sols li responien els correus i d’altres descartaven el xou perquè “l’humor de dones no ven”. “A mi això em fa molta gràcia, perquè et diuen que l’humor de dones no és mainstream, però, en canvi, que ells parlin contínuament de les seves palles és per a tots els públics”. La situació no va començar a canviar fins que es va trobar amb espais dirigits per dones. A partir d’aquí, i de l’èxit omplint sales, sí que van començar a contestar-li els correus i a programar-la.

La voràgine de produir, realitzar i actuar a la Riot va fer que arribés a un punt que va deixar la feina per només dedicar-se a això. Aquest salt al buit i l’assetjament que va rebre a internet després d’anar a La Resistencia, sumat a diversos episodis d'assetjament laboral dins del sector, van acabar d’empitjorar la seva salut mental. D’aquí que parli de “malson”. Un malson durant el qual va viure dos intents de suïcidi i que ara narra al llibre Gorda puta feminazi, que acaba de publicar. El títol condensa el reguitzell d’insults que ha rebut durant aquests anys a les xarxes o, com diu ella: “Són els títols nobiliaris que m’ha posat Forocoches”.

Malgrat la depressió, no ha deixat mai de fer comèdia perquè “els monòlegs són una manera de lidiar amb el malestar”. “L’humor és la forma artística més assequible per a qualsevol persona, i per això al món de la comèdia hi ha molta gent amb depressió. És un crit al buit, i el que no és un crit al buit és un crit al propi ego”.