Com ens vam conèixer

Enamorar-se en un casament perquè ho diu el destí

Miriam Ponsa, dissenyadora

La manera com la dissenyadora Miriam Ponsa va conèixer l’Enric podria haver sortit d’una comèdia romàntica d’embolics. D’una de divertida i bonica, potser a l’estil de Billy Wilder. “Jo treballava en una empresa de moda especialitzada en punt a Igualada i una de les meves companyes es casava. Ens va convidar a unes quantes al casament i setmanes abans de la data va començar a dir-me que hi assistiria un noi que m’havia de presentar. Estava convençuda que estàvem fets l’un per l’altra”, explica Ponsa.

A la dissenyadora la proposta li va fer bastanta mandra. “Quin mal rotllo que et diguin això abans de conèixer algú. Sabia que em crearia moltes expectatives i seria tot el contrari al que m'esperava”. A més, es veu que al noi també li havien parlat d’ella en els mateixos termes. “Quina mandra, jo volia anar al casament a passar-ho bé, no tenir una cita preparadíssima”, insisteix Ponsa. 

Cargando
No hay anuncios

El cas és que, quan finalment va arribar el casament, tothom es va oblidar de fer les presentacions. Cap al final de la nit, quan encara quedava algú ballant a la pista però la festa arribava al seu final, Ponsa va veure un noi que li va cridar l’atenció. “Vaig pensar que tenia alguna cosa diferent dels altres nois i m’hi vaig acostar. Ens vam posar a ballar junts i des del primer moment vam connectar molt”. 

La dissenyadora no ho va saber de seguida, però aquell noi era l’Enric, el que li havien volgut presentar tot aquell temps abans d’oblidar-se’n. “Jo crec que va ser més bonic conèixer-nos així. Qui sap, si ens haguessin presentat potser ho hauríem vist massa preparat i no ens hauríem agradat. El que va passar realment va ser cosa del destí”, diu.  

Cargando
No hay anuncios

Des d’aleshores han passat dues dècades: la parella té dos fills adolescents i un negoci en comú. “La paciència i el respecte són claus en una relació, i també que cadascú tingui espais per viure aventures sols o amb altra gent”, reflexiona Ponsa. La il·lusió pels projectes en comú, tot i això, també és important. “Cada cap de setmana, tant a l’hivern com a l’estiu, agafem l’autocaravana i anem a la muntanya o a la platja amb els nanos. Ho hem comptat i en total passem més de tres mesos a l’autocaravana cada any”, diu la dissenyadora, que afegeix: “És la nostra segona casa, és el nostre projecte familiar: ens fa estar junts en un espai molt petit, de vegades sense wifi ni dades, gaudint de l’aire lliure i connectant entre nosaltres”. Als companys de feina als quals se’ls va oblidar presentar-los, diu Ponsa, sempre els quedarà la satisfacció d’haver predit la unió: “Us ho vam dir, estàveu fets l’un per l’altra”.