Mercè Folch: “Busco conèixer realitats que després explicaré”

Ha passat l’estiu amb Fons d’armari. D’aquí a no res torna els caps de setmana com a copresentadora d’ El suplement. La periodista de Catalunya Ràdio Mercè Folch (el Masroig, 1975) fa dos anys que no té vacances estivals. “I aquest és el primer estiu que no he agafat cap avió. Per a mi, sempre que he pogut, els estius han sigut sinònim de viatges llargs. Es tracta d’obrir les finestres mentals”, diu. Tanmateix, en bona mesura, les seves vacances no estan gaire desvinculades de la feina. Demostra el seu interès pels temes humanitaris el fet que, quan se li pregunta pels darrers viatges o pels que més l’han marcat, apunta als llocs d’origen dels grans conflictes internacionals dels darrers anys: “Busco conèixer a fons aquelles realitats que després explicaré o aquelles que estem explicant. Sempre intento anar a llocs que m’aportin coses personalment i professionalment”.

Viatjar i canviar

Si els primers viatges que va poder fer Mercè Folch anaven dirigits a conèixer els orígens de la nostra civilització -“sempre m’ha interessat bastir una base de coneixement”-, de fa uns anys sol encaminar-se a aprofundir en les zones dels grans conflictes humanitaris. “Cada cop que faig un d’aquests viatges recordo el que em va advertir Pere Vilanova en el sentit que d’aquests llocs en tornes diferent, canviada. I és cert. Penso en el primer viatge a Israel i territoris ocupats, el 2014, on vaig comprovar la brutalitat humana. Penso en el viatge, aquest per feina, quan feia La tribu, el 2016, per a un programa especial sobre Idomeni: em va produir un impacte terrible constatar la situació que s’hi vivia, una altra de les brutalitats humanes. I penso en el viatge al Senegal que vaig fer l’any passat aprofitant les vacances. Després d’un any dur treballant la problemàtica dels refugiats volia intentar entendre per què s’exilien, per què ho deixen tot i agafen una barca cap a un futur incert que els pot costar la vida. I ho entens, i comproves que tots els joves senegalesos tenen un projecte per exiliar-se”. La periodista ens dona una foto d’aquell viatge on apareix amb nens musulmans a la comunitat cristiana de Taizé al barri de Grand Yoff a Dakar, conduïda per Cristí Savall, un religiós originari de Cambrils. “Hi ha una convivència modèlica entre cristians i musulmans”, remarca.

Feina, de sempre

Mercè Folch fa una regressió a la infància i a l’adolescència i també la trobem treballant als estius. “He veremat, he recollit prunes, préssecs, ametlles... El pare era pagès i havíem d’ajudar. A casa érem molts, vivíem quatre generacions juntes: el besavi, que havia sigut represaliat per la dictadura i sempre llegia el diari, els avis, el pare al camp, la mare sempre amb llibres a les mans i tres germans que som. Feia molta vida al carrer, era una nena de genolls pelats, matinàvem. I m’ha quedat impregnada aquella olor de camp, de la verema, de les ametlles assecant-se als terrats, dels tomàquets secs... Això sí, era molt jove i ja treballava amb els auriculars posats, escoltant la ràdio”. Mercè Folch no vol acabar aquest repàs succint per les seves coses sense expressar un record especial, el de les sis temporades a El Cafè de la República que dirigia Joan Barril: “L’enyoro molt. Ell em va ensenyar a mirar el món”.