Medicaments que ja són història... i la Biodramina
A les instal·lacions d’Uriach (Palau-solità i Plegamans) hi ha un petit museu, molt ben fet, que explica tota la història de la companyia. És alhora un recorregut per la història de la indústria farmacèutica del país
Palau-Solità i PlegamansUn dels molts atractius d’Uriach Galleryés la col·lecció de cartells d’anuncis de medicaments, alguns realitzats per grans artistes. Em fixo en dos que el dissenyador Josep Pla-Narbona (1928-2020) va fer a la dècada dels 60. Un que anuncia Lipomín, un fàrmac per al tractament de l’obesitat, en què es mostra una persona extraordinàriament grassa, i un altre que publicita Pacetyn, un tranquil·litzant, on hi ha un nen amb cara de dimoni.
Temps enrere era habitual que la imatge dels anuncis de medicaments posés de manifest què passava si no els prenies. Avui és al revés: la imatge et diu els beneficis que té prendre’ls. A més, els anuncis ja no els solen fer artistes, sinó agències de publicitat, i amb menys llibertat: la indústria farmacèutica està ultraregulada, com la del tabac i la de les begudes alcohòliques.
Aquests dos anuncis formen part del petit museu situat dins de les instal·lacions d’Uriach, a Palau-solità i Plegamans. És una exposició permanent molt ben feta que explica, amb imatges i documents, la història de la companyia Uriach fins als anys 70. I és alhora un recorregut per la història de la indústria farmacèutica del país. Ha estat comissariada per Jordi Sequero i Judit Entrena, que formen part de la Fundació Uriach 1838. Tots dos m’acompanyen en la visita.
De la documentació dels inicis d’Uriach em crida l’atenció una llibreta de despeses personals de Joan Uriach Feliu, fundador d’Uriach, de la seva etapa d’aprenent a la drogueria Vilaclara, situada al passeig del Born de Barcelona. Va començar a treballar-hi l’any 1838, quan era petit. La llibreta inclou despeses com “para cortar cabellos ” -veig que està apuntat tres vegades! Hi anava sovint a tallar-se els cabells; havia d’anar ben polit, esclar-; “para una carta de correos ”; “para el médico ” o “para tomar leche ”... “L’amo de la drogueria li proporcionava lloc per viure, manutenció i una petita paga, que havia de justificar apuntant amb què se la gastava”, m’explica en Jordi Sequero.
“El jove Uriach es va acabar quedant la drogueria i, amb el farmacèutic Joaquim Alomar, va crear la societat Alomar y Uriach, per elaborar medicaments -diu en Jordi-. Uns anys més tard l’empresa es va traslladar al Palau Dalmases, al carrer Montcada, que desemboca al passeig del Born”. A quatre passes, doncs. La companyia va anar creixent -va arribar a tenir trenta treballadors-, però amb algun contratemps: un incendi, a finals del segle XIX, va destrossar bona part del Palau Dalmases. Hi van morir dos treballadors.
“Alomar va morir força jove i Joan Uriach va agafar tot sol les regnes del negoci. Joan Uriach va tenir onze fills, dels quals van sobreviure només quatre (tres nois i una noia). La mortalitat infantil era encara elevada el segle XIX. Després de la mort d’Uriach, el 1907, el negoci va continuar en mans de la família.
“Als que duien els camions que transportaven les matèries primeres amb què es feien els medicaments, i també els medicaments, els era complicat passar pels carrers estrets del barri del Born, i per això el 1919 l’empresa Uriach es va traslladar al carrer del Bruc, a l’Eixample, la zona moderna de la ciutat”, m’explica Judit Entrena.
En un espai del museu s’exposen capsetes i potets que ha elaborat i comercialitzat la companyia al llarg de la història. Quasi tots s’han deixat de fer. Una de les excepcions és la Biodramina, el medicament per evitar el mareig. Creada el 1952, la Biodramina va tenir una forta demanda als anys 60, en un moment de creixement econòmic del país, en què molts es compraven el Seat 600 i les carreteres eren dolentes. Els viatges en cotxe, en tren, en vaixell o en avió s’han anat popularitzant, i la Biodramina no ha deixat de produir-se.
Uriach Gallery mostra moltes imatges de situacions que ja no tornaran. Com un munt de noies vestides de blanc -amb còfia, també blanca com la neu- que empaqueten medicaments (és la fotografia que il·lustra aquesta pàgina). No va ser fins als anys 60 que es va produir la incorporació massiva de la dona a llocs de treball qualificats com els laboratoris. Una altra imatge de l’exposició permanent és la del magatzem d’Uriach del carrer del Bruc, a la dècada dels anys 20, on hi ha un gat que espantava les rates i els ratolins. Sí, sí: el felí era l’encarregat del control de plagues.
