Maria Petit, coautora de ‘Marieta de l’ull viu’: “Un gos guia no és un GPS”

El Tavish va arribar a la vida de Maria Petit quatre anys després d’haver perdut la vista en un accident de moto. Tenia 21 anys -l’accident va ser als 17- i unes ganes boges de recuperar l’autonomia perduda. Aconseguir un gos guia, però, no va ser fàcil. “N’hi ha molt pocs, són molt cars i el procés no és gens fàcil”, explica Petit, que va haver de demostrar que era apta per adoptar el Tavish amb quatre informes diferents. “Has de demostrar que saps orientar-te i moure’t amb el bastó, que físicament i psicològicament ets apta per fer-te responsable del gos i que pots mantenir-lo econòmicament”, relata. Un cop va haver passat totes les proves, Petit va viatjar a l’escola Leader Dogs for the Blind, a Michigan (Estats Units), per conèixer el que seria el seu futur gos pigall.

“Jo anava convençuda que tindria una gosseta labrador de color negre, petita. I al tercer dia em van presentar el Tavish, el gos més gros de tots”, recorda Petit. A Michigan s’hi va quedar tot un mes. Al matí entrenava amb el Tavish i a la tarda feien classes teòriques, de dilluns a dissabte. “Aprenies a creuar un pas de vianants, a trobar el cantell de la vorera, a memoritzar els carrers… Feia quatre anys que no havia sortit mai sola al carrer: la primera vegada va ser brutal, anava cantant”, diu.

Malgrat l’eufòria, la tornada a Catalunya no va ser fàcil. “Diuen que perquè el gos i la persona s’adaptin ha de passar un any. He de reconèixer que jo vaig necessitar tots i cadascun d’aquells dies. Em perdia, em desorientava…”. Un gos guia no fa màgia. “No és un GPS, no li pots dir que et porti a la farmàcia o a casa de la Sònia. La persona usuària ha de saber per on va i guiar el gos”, explica Petit. El que fa en Tavish és evitar-li els obstacles al carrer: un fanal, unes obres…

Aviat, Petit es va trobar amb dues problemàtiques sovint invisibilitzades a la societat. “Primer, que un gos guia per llei pot entrar a tot arreu, però m’he trobat amb taxistes que no m’han deixat pujar. A ningú no li traurien els ulls, a mi no em poden treure el gos”, assenyala. L’altre problema són les barreres arquitectòniques i la inconsciència de la gent. “Els que no recullen les deposicions dels seus gossos no pensen en les persones cegues…”, assenyala.

Quan va ser a Michigan li van ensenyar que el Tavish era una eina de treball, però ella mai l’ha vist així. “Quan som a casa no té cap responsabilitat, ni tampoc quan anem a la muntanya o a fer esport, que li encanta”. Quan faci 9 o 10 anys es jubilarà i serà un gos més. “El dia que ja no hi sigui serà el pitjor que m’haurà passat a la vida -assegura Petit-, però ho compensaran tots els anys que hem passat i els que ens queden”.