Maria Carme Roca, escriptora: “Els gats estan a gust amb mi i jo estic a gust amb ells”

Quan l’escriptora Maria Carme Roca era petita passava els estius en un poble del Garraf. A prop de casa hi havia un mas ple de gats, i ella s’hi apropava per donar-los de menjar. “Tenia la dèria d’agafar-ne algun quan n’hi havia de menuts i portar-lo a casa a veure si ens el podíem quedar. La negativa sempre hi era, però jo ho intentava”, explica. Ja de més jove, anés on anés, els gats anaven a ella. “Crec que ells estaven a gust amb mi i jo amb ells”.

Malgrat aquesta atracció mútua, encara passarien molts anys perquè Roca posés nom a un gat. “El meu marit sempre havia tingut animals a casa i ja no en volia perquè deia que la pèrdua se li feia insuportable”, explica. El més proper a tenir una mascota va ser quan la gata d’una veïna va decidir que estava més a gust amb ells. “La seva mestressa va marxar un dia però ella no se’n va voler anar. Era molt seva i ferotge, semblava una gata de bosc”, recorda Roca.

I aleshores, un dia, va aparèixer l’Esquitx, la gata amb qui Maria Carme Roca compartiria 18 anys de la seva vida. “Era l’any 2002 a Sant Pere de Vilamajor i esperava l’autocar que tornava els meus fills d’una excursió. De sobte una gateta se’m va plantar al davant. Em va semblar que tenia gana i ens la vam endur a casa, com feia amb molts gats que recollia i després marxaven”, rememora Roca.

Però aquella gata no va marxar. “Devia tenir dos o tres mesets i semblava un filferro. Era un esquitx de gat i per això li vam posar aquest nom”. Cada dia d’aquell estiu el va passar a casa. “Ens la trobàvem sempre a l’eixida, i quan sopàvem fora se’ns asseia a la falda”. I així fins que va arribar setembre i van haver de tornar a Barcelona. L’escriptora no es veia amb cor de deixar-la i al final va convèncer el seu home per endur-se-la a Barcelona. “Allò era el somni de la meva vida, així que més aviat el vaig posar entre l’espasa i la paret”, diu l’escriptora rient.

I així va començar la vida al costat de l’Esquitx. “Entre setmana era una gata de ciutat, i els caps de setmana tornàvem a Sant Pere i estava lliure. Alguna vegada ens feia patir perquè era hora de marxar i no venia. L’havíem arribat a esperar fins a tres hores”, recorda Roca, que afegeix que al final sempre apareixia.

Quan l’Esquitx va morir, ja de vella, va ser un cop per a tota la família. És d’ella de qui probablement Roca va aprendre la millor qualitat d’una escriptora: la contemplació tranquil·la. “M’encanta això que fan els gats que sembla que no hi siguin però hi son. Aquest observar amb parsimònia i placidesa, aquest recrear-se en mirar què és el que t’envolta. Això a mi m’ho va ensenyar l’Esquitx”, conclou.