“L’estiu que em trasplantaren el cor fou el de la meva vida”

PalmaNo té opció a l’hora de triar l’estiu de la seva vida. Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946) tenia 51 anys a començaments de l’estiu del 1997. L’escriptora, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2016, feia mesos que esperava un trasplantament de cor. “La meva vida havia arribat a ser impossible de dur. El cor em funcionava només al 30%. No podia caminar, no tenia força per aixecar els braços, no hi havia forces per a res”, confessa.

La trucada que tant esperaven Maria-Antònia Oliver i»el seu marit, l’escriptor Jaume Fuster (Barcelona, 1945 - Hospitalet de Llobregat, 1998), va arribar el 15 de juliol del 1997. “El telèfon sonà a les 19 h. Em trucaren de l’Hospital de Bellvitge. Semblava que tenien un cor per a mi, però m’havia d’esperar fins a les 23 h, que em tornarien a trucar per confirmar-m’ho. «A la fi!», vaig exclamar molt contenta”.

Quan es demana a Maria-Antònia Oliver si no estava espantada, ho nega rotundament. “Era feliç. Sabia que era l’única possibilitat de sobreviure. De seguida vaig trucar la meva germana, que vingué a casa. Decidírem no dir res ni a la meva mare ni a la mare del Jaume, per no preocupar-les i sobretot perquè no ens espantessin a nosaltres. A les 23 h, Bellvitge em confirmà que el cor estava a punt, que anéssim cap allà. Tota vegada a l’hospital vam esperar fins a les 4 h de la matinada, amb uns amics que havien vingut per estar amb el Jaume. Em prepararen i a les 6 h em posaren damunt la pedra. S’entén que aquell estiu del 1997 que em trasplantaren el cor fou el de la meva vida. Un tornar a néixer que em va fer absolutament feliç. Passàrem un estiu meravellós. Després dos amics escriptors escamparen que m’havien posat el cor de Miguel Ángel Blanco, però ETA l’havia assassinat dos dies abans, el 13 de juliol”.

Si se li pregunta què sentia amb un cor nou, d’una altra persona, ella respon que “el cor no és la seu dels sentiments. Com em deia un amic metge, el cor només és un bistec. A mi la vida em canvià un 100%. Pensau que jo era una dona de 51 anys amb un cor malalt i em posaren un cor sa d’un jove de 25 anys. Tot i la convalescència, vaig guanyar una forçada. Fou estupend aquell estiu. Estava eufòrica”. Quan va començar la tardor la vida els va donar un altre cop fort: “El Jaume, quan jo estava malalta, tenia tos, i jo li deia que havia d’anar al metge, però ell em responia que hi aniria en jo estar bé. Havien passat quatre mesos del meu trasplantament quan li diagnosticaren un càncer. Va morir als 52 anys, sis mesos després de la meva operació”.