Marcel Camp: “El parkour és llibertat, perquè per practicar-lo només necessites el teu propi cos”

TerrassaA la part exterior del Club Gimnàstic Terrassa hi ha un terreny amb rodes de tractor i camió fixades a terra amb formigó i, al centre, una estructura de ferros que no és fàcil interpretar per a què serveix exactament. L’ha construït amb molta paciència el Marcel Camp, un jove de 20 anys, estudiant de psicologia, que fa uns anys va començar a practicar parkour i que ara intenta convertir aquesta afició en alguna cosa més que un hobby. "Soc de prendre la iniciativa i de fer-m’ho tot bastant jo", assegura. La imatge que ve al cap quan es parla de parkour és la d’uns joves grimpant pels carrers d’una gran ciutat o rodolant per terra després de caure des de molt amunt, però en els últims anys aquesta disciplina també ha organitzat competicions indoor. El Marcel ho toca una mica tot: reconeix que el que més li agrada és el parkour urbà, però també va guanyar la medalla de bronze a l’últim Campionat d’Espanya, que es va fer a Pamplona, i, alhora, ha construït a les instal·lacions del Gimnàstic Terrassa aquest circuit on durant l’estiu s’ha celebrat un campus exclusiu de parkour. "Fa uns anys buscàvem amb els amics alguna cosa que poguéssim fer tots junts i vam començar amb el parkour. El que més em va agradar va ser la sensació de llibertat, perquè per practicar-lo no necessites res, només el teu propi cos. Quan el vam descobrir va ser com una explosió".

D’aquelles primeres sortides per la ciutat, el Marcel ha passat a un entrenament molt més metòdic –"el practico cinc dies a la setmana, es podria dir que faig parkour d’alt rendiment", precisa– i té un equip propi anomenat Optim. Per millorar la tècnica, fins i tot utilitzen alguns aparells de gimnàstica artística: "Hi ha una modalitat del parkour, el freestyle, en què es fan moltes acrobàcies, tot i que l’objectiu primari del parkour és desplaçar-te d’un punt A a un punt B de la manera més eficient i ràpida possible. També té un punt creatiu, perquè una bona idea sobre com fer un salt et pot donar un avantatge gegant". L’evolució dels últims anys és clara: quan van començar, ell i els seus amics ho van haver d’aprendre tot imitant vídeos de YouTube i intercanviant-se trucs, però ara el Marcel ja disposa d’un títol d’entrenador de parkour, que lliura la Federació Espanyola de Gimnàstica, i té els seus propis alumnes.

En els últims temps s’ha parlat molt de la possibilitat que el parkour es converteixi en esport olímpic, com ja ha passat amb altres disciplines típicament urbanes com l’skate o el bàsquet 3x3, que van debutar a Tòquio el 2021. En el cas del parkour, que va néixer a França i que ara també té un gran seguiment en altres països, com ara Anglaterra, el dilema que s’obre és si s’han de mantenir els orígens de disciplina no competitiva o si val la pena bolcar-se en els esdeveniments i, sobretot, en aquest horitzó olímpic: "Jo el parkour el practico per a mi, no per ser millor que ningú, però tampoc vull descartar la competició. Si algú s’ha d’aprofitar del boom que pot tenir el parkour, que sigui la gent que s’hi dedica des de sempre i no gent que no hi té res a veure". De fet, si el Marcel ha creat un circuit específic de parkour és perquè aquesta disciplina pugui arribar a més gent, fins i tot nens, "en un espai totalment segur": "Una cosa important és que tu no t’has d’adaptar al parkour, el parkour s’adapta a tu. Pots simplement enllaçar moviments o fer coses molt més complicades. Amb un mínim de preparació física, el pot practicar qualsevol".