Marc Ribas, cuiner: “En presència dels animals respires bondat i generes bondat”
Al llarg de la seva vida, Marc Ribas ha tingut animals peluts i no peluts, i alguns han estat bastant peculiars. Va tenir un gat, el Bitxo, que amb gairebé un any ja pesava 9 quilos. Era una barreja de main coon i gat persa i tenia un costum d’allò més estrany: “Tenia l’habilitat d’obrir totes les aixetes i encendre tots els llums de la casa quan no hi érem”.
Tot i que, més que tenir animals, Marc Ribas hi ha conviscut. “Més aviat hi tinc amistats. No considero que un animal sigui la meva mascota, o que sigui propietat meva o de ningú”, reflexiona. Justament, el que li agrada és que no hi hagi cap interès entremig. “M’agrada que vinguin i em diguin hola i sorgeixi aquesta màgia i puresa, que és la mateixa puresa que tenen els infants. En presència dels animals respires bondat i generes bondat”, diu el cuiner.
Ara, per exemple, Marc Ribas i les seves dues filles comparteixen amistat amb un gat de carrer que es diu Garfield. “Viu al jardí de la Casa Alegre de Terrassa, la típica casa modernista amb tarongers i canyes de bambú, propietat de l’Ajuntament”, explica. “És un gat amb qui tenim llargues converses. Quan ens veu surt a fora i ens ve a saludar”. I d’això ja fa molts anys: “Quan la meva filla Ona començava a parlar li deia Gatfield, era molt graciós”.
El Garfield -o Gatfield- té uns 12 anys i és, evidentment, un gran savi. “M’agrada molt observar-lo i he après moltes coses d’ell. Tots els nens del centre de Terrassa se li acosten per tocar-lo i dir-li coses, i m’encanta veure com ell s’omple de paciència quan cal i com els evita de forma intel·ligent si ha decidit que n’ha tingut prou, sense fer soroll ni muntar números”.
De fet, si sou seguidors del programa Joc de cartes, probablement vosaltres també heu vist en Garfield. “Vaig fer-me un anell amb la seva cara”, revela el presentador.
A part d’aquest gat tan simpàtic, Marc Ribas és dels que no poden evitar recollir ocells o animals ferits. “Intento no fer-ho gaire perquè treballo molt i a un animal se li ha de poder dedicar temps. Probablement si algun dia baixo de ritme tornaré a tenir gos”, avança. Fa uns anys, el cuiner va tenir una teckel de qui també va aprendre unes quantes coses. “Era una gossa que no era conscient dels seus límits. Crec que a mi durant molt de temps això també m’ha passat: m’he cregut incombustible i capaç de treballar totes les hores que calgui”.
Per a aquest cuiner, estar amb animals és sens dubte una de les millors receptes per ser una mica més feliç, només comparable amb tenir un nadó adormit a sobre: “És la mateixa calma que et genera pau i et nodreix”, conclou.