De porc i de senyor se n’ha de venir de mena

El criat ha de tenir sempre la sensació que és el destí qui l’ha posat a servir i que, per tant, la seva situació és inevitable, però, sobretot, que el més just és que sigui el seu amo qui mani. El mecanisme per part del patró perquè el servent s’empassi aquest ordit és senzill: només cal que es vanti constantment, però amb subtilesa perquè no l’acusin de vanitós, de la puresa del seu blasó, tenir orgull de classe obviant, si calgués (i cal quasi sempre), aquest destorb que suposa el revisionisme d’això que ara anomenen “relat oficial”, les pretensions dels “pobles originaris” i saltar-se, per sistema, la llei de memòria històrica. Així doncs, cada cop que es parli dels avantpassats, que és una cosa que els pijos fan constantment, en lloc de dir que traficaven amb canya de sucre i, de passada, amb esclaus, cal dir que eren empresaris d’aquells que han ajudat a configurar la fesomia del nostre país o, directament, que eren modernistes.

Tots a la família sabeu, perquè així es pot comprovar als lligalls de la biblioteca (tenir documents antiquíssims sobre la pròpia nissaga i biblioteca on guardar-los també és una cosa molt de pijos), que el vostre ancestre va col·laborar amb la seva inoperància a la derrota de l’Armada Invencible i que com que era almirall va salvar la pell després de considerar que per rang li corresponia a ell primer fugir gràcies a l’única barca salvavides que quedava en bon estat a la caravel·la, i deixar que tota la tripulació, uns cinc-cents homes, s’ofegués per ser menjada, immediatament després i com sol passar en aquests casos, pels taurons. Per contra de tota aquesta llauna, el que s’ha de dir, mentre assenyales una armadura que tens muntada sobre un maniquí de fusta al menjador de casa, és que aquest il·lustre antecessor va ser un guerrer ferotge de valentia insuperable (a qui van concedir un ducat per haver sigut, juntament amb una rata, l’únic supervivent del naufragi) a qui, no obstant, la seva destresa militar (era un estrateg) no va impedir, ni de bon tros, ser molt sensible i generós, perquè, a més a més, era íntim de Fray Luis de León.

Si el teu besavi va ser un alcalde franquista, com n’hi ha tants, cal assegurar que era una persona molt pietosa, molt amic dels seus amics i molt afectuós amb els seus nets, perquè ja se sap que sempre cal distingir entre l’obra i la persona.

Que el teu amo és un boníssim ciutadà i moralment superior a tu també ho descobriràs llegint-ne l’obituari que, quan traspassi, publicaran a tots els diaris, on, a més d’assegurar que “va ser un autèntic senyor de Barcelona” (no com tu), també descobriràs que amb les seves pròpies mans va col·laborar, gràcies també a grans dosis de fair play, cavallerositat i cintura (“perquè va saber com fer de pont entre distintes sensibilitats”), a convertir la dictadura en una democràcia plena... plena de festivals de música clàssica d’aquells que, de sobte i per rendibilitzar i atreure públic jove, també programen concerts del David Bisbal, i exposicions d’escultura noucentista gràcies al mecenatge del teu difunt amo, que, a banda d’un gran empresari, un gran polític i un gran pare i espòs, va ser un refinat amant de totes i cadascuna de les arts imaginables, és a dir, un intel·lectual. L’autor de la lloa funerària, possiblement el president actual del Cercle de torn, aprofitarà l’avinentesa per apuntar que, “tal com estan les coses actualment al nostre país” (referint-se clarament però sense dir-ho al procés independentista i a la negativa dels hippies a l’ampliació de l’aeroport del Prat), “trobem a faltar cada cop més aquests finíssims senyors capaços de generar espais oberts de diàleg tan necessaris per al retrobament i la reconstrucció del teixit empresarial i cultural de la nostra ciutat”.

Tenir criats és una feinada. A més a més de tot el que s’ha dit fins ara, cal aconseguir que el servei, en lloc de posar-se a llegir els Consells als criats de Jonathan Swift, prefereixi mirar a la televisió, durant les poques hores lliures que li quedin, i entaforat a la seva austera habitació, un culebró turc d’aquells en què una noia humil, però bufona, aconsegueix per la via del romanticisme, després de fer-se l’estreta durant dos mil capítols i de canviar d’imatge posant-se metxes rosses seguint els consells d’una amiga, minyona com ella però aprenent de perruquera (el seu somni és muntar amb el que està estalviant “un salón de belleza” al seu barri d’origen), apartar de la mala vida l’hereu de la mansió on ella, de genolls, frega els quilòmetres de marbre que cobreixen els terres. Després de la boda, perquè la cosa acabarà en boda, que serà multitudinària i que aplegarà a la mateixa taula i per primer cop en tota la convulsa història de la península del Bòsfor amos i servents, la protagonista del culebró entregarà al seu espòs, el pijo turc, i de molt bon grat, la seva pertinença més valuosa com a dona, és a dir, la seva virginitat.