Honraràs el teu pare... i no perdràs la fortuna

Tal com ha quedat explicat anteriorment, a banda de la temuda irrupció del comunisme, els pijos podrien perdre la seva riquesa i els privilegis que en pengen per algun altre motiu. Ells mateixos han de reconèixer que no poden fiar tota la seva futura dissort només als bolxevics, i caldrà que assumeixin part de la seva possible responsabilitat per poder prevenir-la. Una mala gestió patrimonial o prendre segons quin tipus de decisions personals, com les que passarem a comentar en breu, poden posar el punt final a una brillant nissaga de pijos més ràpidament del que es pugui arribar a imaginar.

Allò d’honrar els pares, per posar un primer exemple, és típicament de pijo, i la primera norma per conservar els calés. La desafecció sentimental és pròpia de famílies de les classes populars, de manera que l’amor que experimenta un assalariat pels seus pares és definitivament més lleuger que el que senten els membres de les classes adinerades pels seus progenitors. Per posar un exemple a l’abast: jo no truco els meus papàs des del Cap d’Any del 2017. Però és que me’ls estimo moltíssim menys del que un pijo s’estima els seus. Si els meus pares fossin terratinents, magnats del petroli, els amos d’una farmacèutica o d’un fons d’inversió, traficants d’armes o en Bill Gates en persona (tot i que em conformaria amb ser fill del Florentino Pérez, en aquest nivell de desesperació filial estic...), prou que faria per mantenir-hi una relació una mica més fluida. Però trucar-los perquè m’expliquin les misèries d’una vida ordinària, a la deriva i típicament de classe mitjana, exactament com la meva, doncs miri, no... La cosa, no es pensin, és simètrica, perquè ells a mi tampoc m’han trucat ni mica ni gens. No tenim res a dir-nos, francament. Diria que fins i tot, i molt comprensiblement, s’avergonyeixen de mi. No m’estranya. Si hagués acumulat una fortuna a base de fer pedalar els altres a la manera emprenedora de l’Oscar Pierre Miquel segur que les nostres relacions serien molt més fraternals. Ni ells, ni per descomptat jo, ens hem esforçat en absolut per assolir una mínima riquesa. Ens hem deixat anar i ens ha passat el temps per sobre perquè som uns ganduls de campionat i especialistes en badoqueria. Tot plegat és una simplíssima qüestió de balanç: per què ens hauríem d’estimar com si fóssim rics els meus genitors i jo si no hi ha res a rascar? Si em constés que soc l’hereu universal dels, per altra banda, inexistents cabals dels meus papàs, els trucaria per fer-los la pilota, com a mínim, dos cops al dia. Però ja se sap, d’on no n’hi ha no en raja.

Els pijos, per contra, s’estimen els uns als altres d’una manera fervent, són una autèntica pinya, perquè hi tenen molt a guanyar. Tenir un papà riquíssim i enfrontar-s’hi, ja sigui perquè tu vols digitalitzar l’empresa i ell no, tu vols invertir a la Xina i ell no, tu vols convertir les vinyes en un parc eòlic perquè les renovables són el futur i ell no... podria arribar a ser un mal negoci en forma de trucada al notari de confiança de la família (un cosí de la mamà, naturalment) per desheretar-te. A mi els meus papàs no em poden desheretar i, per tant, la nostra relació, sense deixar de ser cordial, és literalment distant.

Ah, per cert i per si se’m tornés a passar: papàs, bon Nadal!