Idealment el señorito andalús, fill d’una de les famílies que a Andalusia s’anomenen “antiguas” però amb ancestres tarragonins i britànics, ha nascut en una casa del centre històric de Jerez de la Frontera, molt a prop de l’Alcázar del Moro, i tot i que a les guies turístiques hi llegim que és una “casa-palacio”, ell en diu “casa”, simplement, de la mateixa manera que, per referir-se a les seves propietats, en lloc de latifundi diu “el campo” sense entrar en gaires més detalls perquè representa que l’ostentació no va amb ell. El señorito andalús, que avui ja té al voltant d’uns vuitanta anys, ha nascut a la mateixa habitació que ho va fer la seva mare i amb l’assistència d’una matrona en una època en la qual el servei domèstic era autòcton, barat i, per tant, abundant. De la seva educació, com era d’esperar, se n’encarregaran, no sense certa rivalitat, una tata que al llarg dels últims anys ha acumulat molt de poder a la família perquè aquest señorito ja és el tercer germà (dels dotze que són) que li confien, i una institutriu francesa sempre aclaparada per les altes temperatures i per la masculinitat del país. Dos cops al dia –després de l’esmorzar, amb la clenxa feta, i abans d’anar a dormir, amb el pijama vestit– els nens visitaran els seus papàs, perquè en aquestes cases els senyors habiten unes cambres, la seva progènie unes altres i els criats fan el que poden anant de la zona noble a la de serveis.
Moltes tardes enfilen tota la mainada, amb l’ajuda dels guardeses i dels mossos, a una jardinera descoberta tirada per mules per anar als afores de Jerez a esbargir-se a uns horts frondosos propietat (com quasi tot) de la noble família per complir amb el ritual del que anomenen “el recreo”.
L’autèntic señorito andalús estudia a Madrid, al col·legi d’El Pilar, i després, a Jerez, alguna cosa tipus peritatge agrícola. Un cop acabats aquests estudis tindrà cura del camp familiar, autèntic patrimoni i privilegi d’aquesta casta; dirigirà les finques, i tirarà endavant deveses, ramaderies i vinyes després de vendre a una companyia multinacional americana les centenàries bodegues familiars d’olorosos. Ell i els seus germans, que són com una tribu, s’hauran de repartir un patrimoni ingent fet a base, precisament, de la venda de les bodegues però també de finques que porten a la família tres segles i de participacions en centenars de societats mercantils, moltes de les quals provinents dels negocis de la seva família amb el feixisme hispànic (vaja, això com sempre i com a tot arreu). És més que possible que ostenti i acumuli de dos a tres marquesats que provenen de lluny, tot i que ell, quan se li pregunta per aquestes nobleses, asseguri que provenen “de un pariente marinero, porque en mi família ha habido siempre mucha tradición marinera” i a tu et faci la sensació que aquest parent és un vell conegut, capità d’un dels ferris de Baleària dels que fan la ruta Eivissa-Formentera, Formentera-Eivissa i que podria aparèixer per la porta en qualsevol moment. Però si grates una mica descobreixes que de qui realment s’està parlant amb tantíssima naturalitat és d’un guerrer renaixentista honorat amb grandeses per Felip II d’Espanya per la seva bravura durant la conquesta de les Filipines a mitjans del segle setze. (Continuarà)
