La utilització dels possessius
Una de les característiques més curioses dels pijos és que utilitzen molt menys els possessius que la resta. Per exemple, mentre que els membres de les classes populars, els migrants i els pobres en general diuen “el meu besavi”, “el meu avi” o “el meu pare”, els pijos diuen, simplement, “el besavi”, “l’avi”, “el papà”... Aquest fenomen sintàctic es deu al fet que els pijos consideren que l’únic besavi, avi o papà que existeix és el propi i que no cal especificar que és el “seu”, ho donen per fet: tothom ho sap. Aquests il·lustres predecessors, pel simple fet de ser una baula dins de la prestigiosa nissaga de la qual els nostres pijos també formen part, ja tenen entitat pròpia i són, per dir-ho així, figures universals. Els pijos diuen “el besavi va construir una torre modernista a Badalona”, “l’avi va fundar un banc i era amic de Picasso”, “el papà va ser ministre a Madrid”..., i ho diuen eliminant el possessiu, perquè el que volen venir a dir-nos a la resta, però sense dir-ho, és que “el teu, de besavi, d’avi o de papà, no: no va construir res a Badalona, no va fundar un banc, ni rastre del Picasso o de ministeri a la capital... perquè el teu besavi, el teu avi o el teu pare, i naturalment tu mateix, el que sou, simplement, no és res més que uns autèntics matats”.
Els ‘pijos’ són intermitents
Hi ha dies que saluden efusivament: “Holaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, tot bé, no?”...
...i d’altres que la teva presència, que total es redueix a haver-t’hi creuat en un passadís, els molesta sobre manera i ni et miren a la cara (no t’escupen perquè els suposaria massa esforç, no per falta de ganes), de manera que, amb ells, mai no saps a què atendre’t perquè es pensen que, igual com fan els membres del servei, sempre estàs a la seva disposició, en guàrdia i atent.
Tirar endavant peti qui peti
A vegades els pijos es confonen i es pensen que ets un d’ells. Això els passa perquè, per exemple, igualment com ells i tota la resta dels seus cosins, tens la pell blanca i els ulls clars o, també, perquè t’has colat, com a bon arribista que ets, en un espai on ells consideren que només s’hi poden trobar “gent com nosaltres” i, per tant, ni els passa pel cap que hi hagi un polissó. És llavors quan engeguen una conversa donant per fet el vostre lligam de la qual, per cert, no esperen que els confirmis o neguis res, que seria similar a la següent:
-Ets tu? Oi? T’hai reconegut al moment, canalla! Quina surprise! Feia que no ens veiem, quan? Des del cumple del Jorge Planas a Sitges? Cantitat de temps! Bueno, és que amb això de la pandèmia, quin rotllo no?... Pancho, mira, ven, ¿t’acuerdas de Mandi (tu et dius Òscar), el hermano de Merceditas y Carla, las íntimas de Lulú Mateu? (tu no tens germanes, només tens un germà dos anys més petit que es diu Manel i no coneixes ningú que es digui Lulú, tot i que, ara que hi penses, la teva veïna té una chihuahua que se’n diu, de Lulú)... ¿Saps a qui vai trobar-me l’altre dia a Bolvir que també feia un porrón que no veia? A l’Ignacio! A l’Ignaciooo! (tu ni idea de qui deu poder ser el tal Ignacio, i mai no has estat, que recordis, a Bolvir de Cerdanya) El tio està guapíssim i supercachas perquè ara li ha donat per fer maratones, ¿te lo puedes creer?, ¡maratones!... Pancho, ¿a qué sí que Nacho estaba cañón? ¡cañón!, lo que jo et digui, ¡cañón del Colorado! ... Bueno, cariño, et deixo que ens espera la mamà al chalet, que anem a dinar, i si arribem tard es posarà feta un basilisco, ja saps com és... Quina il·lu de veureeee’t, hem de quedar fijo, trucaré a les Chinchis, veniu a casa i fem un cheese and wine, ¿vale?, que tenim molta tela que cortar... quina il·luuuuuu, ho passarem bomba!, súper! chao-chao, bombón, muac, bye!...
L’estratègia que segueixen, com es pot comprovar, és la de no deixar espai perquè puguis badar boca i aclarir el malentès (és a dir, que no us coneixeu absolutament de res), tirar endavant, fer fade out i passar pàgina, tan tranquil·lament, convençuts que la fantasia de la vida regalada de què gaudeixen, sempre envoltats dels seus iguals, segueix funcionant a la perfecció.
Els ‘pijos’ són impacients
Sobretot quan surten del seu hàbitat natural, de la seva fortalesa, a causa d’un imponderable, i no tenen a l’abast les seves pròpies eines de supervivència (els diners, el servei, el blasó i la família) perquè han hagut d’anar, per exemple, a vacunar-se del covid a un centre d’atenció primària en el qual, per descomptat, no hi treballa cap metge que sigui cosí seu i, per tant, han hagut de fer cua i esperar el seu torn religiosament perquè ningú no els ha colat i, per acabar-ho d’adobar, s’han hagut de creuar amb famílies desconegudes, multiformes i multicolors provinents d’altres contrades:
-¡Vengo desfallecida, qué espanto, esto es el fin del mundo, qué de gente, con lo bien que estaba yo en Llavaneras... ¡Dios!, ¡qué lata! Parecían todos sacados de las cartas esas de las “Familias de siete países” del Fournier! ¡Qué invasión! ¿Pero en este país qué pasa que ya no quedan españoles? Si al Pedro Sánchez le da por lo de la tercera dosis, conmigo que no cuenten, yo desde luego me hago negacionista... ¡Menudo circo!
Qui no sigui‘ pijo’, que tiri la primera pedra
Això de ser pijo, com sabem, té molt a veure amb el privilegi i el privilegi té a veure, al seu torn, amb qui sigui el nostre interlocutor en cada moment. Depenent del paquet de prebendes de què gaudim i del lloc on estiguem, serem, definitivament, més o menys pijos, més o menys benaurats. Només de nosaltres i de la nostra bonhomia dependrà no abusar d’aquesta fortuna perquè estarem d’acord que una cosa és ser pijo i l’altra, i molt diferent, és ser un autèntic torracollons.
L’estiu ‘pijo’ és etern
-Mamà, ya hemos llegao.
-¿A dónde?
-¡A Barcelona!
-¿A Barcelona? ¿Tan pronto?
-¡Mamà!, que las niñas se marchan a Irlanda el miércoles y tengo que estar encima de sus maletas, que no se lo voy a dejar todo a Nery, qué menudos maletones, date cuenta que hasta Navidad no las dejan volver y quiero controlar la operación personalmente... Y luego su padre vuela pasado mañana a Bruselas, que ya les han puesto una comisión... Figúrate, con todo el cacao este que se ha montado en Afganistán...
-¿En Afganistán?
-Joder, mamà...
