El ‘pijo’ modernista (primera part)
Molts dels pijos actuals són hereus del pijo que de manera cronològicament àmplia i generosa anomenarem modernista. De pijos modernistes, com anirem veient, cada cop en queden menys, per la senzilla raó que un dels seus principals estímuls era, contràriament al que els passa als pijos d’ara, “retornar a la societat el que la societat ens ha donat”. El que no sabem és si aquest retorn era motivat pels recàrrecs de consciència o bé a causa d’una desmesurada afició al catolicisme que els obligava a fer el bé a tort i a dret, per esnobisme o per una barreja de tot plegat. El pijo modernista té una gens menyspreable tendència a l’exhibicionisme i a la fatxenderia, és competitiu i no fa fàstics a cap de les modes que vagin sorgint, que consumirà –o fins i tot crearà– a gran velocitat (per cert, la velocitat és una altra de les seves principals aficions).
L’origen del pijo modernista català, i a falta de cort on anar a rascar, cal buscar-lo en aquells menestrals que amb molta vista, i sovint en contra de la pròpia tradició familiar, van saber reconvertir-se en industrials, no com nosaltres, que devíem estar perdent el temps, vagi vostè a saber on. Aquesta metamorfosi es va produir, com tothom sap i per simplificar, gràcies a la màquina de vapor, al socialisme, fins i tot l’utòpic, encara que a ells els costi de reconèixer, i gràcies al fet que molts d’ells, possiblement seguint la recomanació de Sigmund Freud segons la qual cal estabornir el pare, van anar a estudiar a França o Anglaterra per, un cop acomplit allò tan català de roda el món i torna al Born, convertir la botigueta o el taller familiars, gràcies a tot el que s’havia après –socialisme a banda–, en un imperi (una “companyia” diran ells). L’avidesa de novetats, tecnològiques, artístiques, filosòfiques... per part del pijo modernista és una de les coses que també el diferencien dels seus descendents, que, en línies generals, tendeixen a la neofòbia i a la mandra intel·lectual a causa, possiblement, de la comoditat que proporcionen les rendes heretades. No els jutgi precipitadament; si ho pensa bé, si s’hi hagués trobat, a vostè li hauria passat exactament el mateix.
Aquests industrials avantguardistes són els besavis dels empresaris dels vuitanta i noranta que, no fa pas gaire, han estat aniquilats per un exèrcit d’executius sortits de les universitats privades d’economia i amb màsters en direcció d’empresa cursats (de vegades per correu) en llocs com ara Harvard. Aquests executius, autèntics parvenus, són, com a suposats experts en “productes financers” –vulgui dir això el que vulgui dir– i a causa de la distracció dels hereus legítims, els que es van encarregar, i encara ara, de la deslocalització de les fàbriques (o sigui de tancar-les) i, apropiant-se del terme per ressignificar-lo, convertir la indústria modernista en la indústria del turisme, que, juntament amb l’altra gran indústria actual, la de la totxana, són, com vostès saben a la perfecció (possiblement fins i tot ho notin perquè són dues indústries que fan trontollar el terra), “el motor económico de nuestro país”.
Quan parles amb el descendent d’un pijo modernista sobre els orígens de la seva fortuna –conversa que, per ajustar-nos a la veritat, sempre enceten ells–, apareixen, indefectiblement, alguns, si no tots, dels conceptes següents: “Olot” (i qui diu “Olot” diu “Reus”, “Badalona”, “Terrassa”...), “masia” i “pubilla”, “carlinades” (sobretot la segona i la tercera), “alpaca” (i qui diu “alpaca” diu “indianes”, “tèxtil cotoner”...) i “Primera Guerra Mundial”, que és un concepte fonamental perquè les guerres, ja siguin aquí o a l’Afganistan, sovint acaben sent font de riquesa per als interessos pijos. De fet, tots els historiadors saben que el cens de pijos després d’una guerra sempre queda molt equilibrat perquè, si bé és cert que hi ha nissagues que a causa d’un conflicte bèl·lic desapareixen (els asteques, els Àustries, els Pujol...), d’altres es mantenen impertèrrites i moltes sorgeixen amb extraordinària alegria. (Continuarà.)
