El pijo andalús, tot i tenir com a característica principal forts lligams al camp i a la terra (vaja, que és un terratinent), és de Sevilla, és de Jerez de la Frontera o és de tots dos llocs alhora. El seu primer i segon cognoms, per tal que l’endogàmia segueixi imperant de la mateixa manera com ho fa des de la mort d’Almanzor, han de ser la combinació perfecta d’alguns d’aquests que s’apunten a continuació: Benjumea, Madariaga, Abaurre, Maestre, Afán de Ribera, Camacho, Mora-Figueroa, Candau, García Avelar, Argüeso, Medina, Pablo-Romero, Alarcón de Lastra, Sánchez-Ibargüen, Loring, Conradi, Beca, León, Oriol, Cebreros, Ibarra, Terry, Maza, Osborne, Domecq, Bohòrquez, López de Carrizosa, Gilby, Gordon, Moreno de la Cova, Morenés, Byass...
A Sevilla als pijos se’ls coneix, amb una intensitat que no trobem en cap altre lloc, com a niñas y niños bien i habiten en el que ells mateixos anomenen ambiente i, per tant, es consideren, talment com els membres de la comunitat gai, gente del ambiente. Elles hauran estudiat al Colegio de Fomento Entre Olivos, a las Irlandesas o a Portaceli, i un cop es deslliurin de l’uniforme vestiran, únicament i exclusivament i sense abandonar mai aquesta paleta de colors, de gris, blau marí, bordeus o verd molsa. Ells, que han sigut alumnes del Highlands, Tabladilla o Claret i, un cop graduats i abans de marxar cap a Madrid a estudiar a ICADE, vestiran pantalons tipus xinès (que poden arribar a ser de color groc canari, vermell clavell o taronja), blazer, creuat o no però de solapa ampla, amb botons daurats o gravats i pesos als faldons, camisa de ratlla fina de color blau cel que deixarà entreveure un cordó d’or trenat del qual penja una medalla de la Macarena, mocassins d’ant color sorra o botins de camp i, encara que sembli mentida i soni a tòpic, el cabell llepat amb grans quantitats de gomina (de fet, Sevilla és l’únic punt del planeta Terra on aquest llefiscós producte segueix tenint sortida). Elles es dedicaran a supervisar la criança dels fills (dels seus propis fills, volem dir) però abans i si escau i els abelleix, obriran una botiga d’antiguitats, sempre assortida amb azulejos antics, amb peces diverses provinents de convents, així com amb diversos tipus de ceràmica popular, cartujana, trianera o alguna cosa similar. També i de retruc es faran decoradores (elles en diran interiorista ) perquè se suposa que tenen bon gust. Bon gust que, també suposadament, han mamat des del bressol. Tot i així, aquestes activitats quedaran suspeses quan pareixin el primer fill i, per tant, s’hi dedicaran, a tot estirar, no més de sis o set mesos. Ells perpetuaran la tradició familiar, i si el seu pare és advocat es faran advocats; si és empresari, empresaris; si és notari, notaris; si és criador de braus, criadors de braus; si és accionista majoritari d’Abengoa, accionistes majoritaris d’Abengoa... perquè, com sabem, les inquietuds vitals aquí s’aplaquen sistemàticament, i en el cas que volguessin aventura la cosa es resoldria anant a surfejar un cap de setmana a la platja de Los Lances de Tarifa o a la de Roche a Conil i assumpte liquidat.
El pijo andalús està molt lligat a les tradicions i als rituals, és molt capelleta, i és per això que viu al voltant d’una sèrie de parròquies que sovint, però no sempre, donen nom al barri: Los Remedios, San Bernardo, El Corpus, San Sebastián... Sempre –i quan diem sempre volem dir sempre– es cristianitzen –perquè ells no conjuguen el verb bautizar– vestits amb elfaldón de la besàvia, a l’església d’El Salvador, i viuen la Setmana Santa amb el fervor habitual i una mica més. Estan adscrits, des que neixen fins que moren, en alguna d’aquestes hermandades : La Quinta Angustia, El Gran Poder, El Cachorro de Triana, San Gonzalo, La Paz, Pasión, Los Gitanos... i és habitual que facin estació de penitència com a natzarens davant d’alguna de les seves imatges titulars, per bé que intuïm que la contrició mai no acaba d’aflorar verdaderament del tot. (Continuarà.)
